Lo Campus diari

Premsa universitària i escolar de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer

ARTICLE : Els Consells d’Estudiants. Feina o voluntariat? / UdL

Data publicació
Notícia anterior
Notícia posterior

ARTICLE D’OPINIÓ

 

Els Consells d’Estudiants. Feina o voluntariat? Una reflexió necessària

 Quan porto sis anys a la universitat i encara me’n queda tres més (contant una carrera i l’altra), he fet una pausa. Després d’estar en consells de facultat, al central, en múltiples comissions, de becari en dos consells, delegat d’assignatura, de curs i estant aquí i allà, ara tinc temps per pensar i preguntar-me sobre la universitat i el funcionament dels consells d’estudiants entre moltes altres coses.

 Entrem a la universitat i coneixem gent, sortim de festa, aprenem sobre la nostra carrera, som una mica més independents perquè no. Ara bé, la uni sembla sovint com una escolla per a majors de divuit anys, fem el que hem de fer i marxem. Poca gent s’interessa en alguna cosa més que no siguin els seus estudis. A Gran Bretanya, com a molts altres països, les universitats estan plenes de grups d’estudiants, events, competicions de tota mena… tot organitzat per ells mateixos, com si quan entressin fossin conscients que a part dels estudis pots fer moltes més coses i t’has d’apuntar a una o altra!  Fan “vida universitària” i mola. En general la nostra vida universitària és poc més que trobar-nos cada dijous a la nit amb un vas a la mà, que està bé però no podem comparar. Moure’t per ajudar a resoldre un problema comú és en si mateix un exercici de ciutadania.

 Des dels 6 anys estic en un agrupament escolta (cau), abans com a nen i des de fa temps com a monitor. Estar al cau és voluntari, no guanyes diners per jugar amb petits i grans, preparar sortides i campaments però aprens molt, el treball en equip, la iniciativa, acceptar opinions diferents a la teva, escoltar més o ser pacient… I de cop i volta estàs a la uni.

 Per mi la feina al cau és un model de treball en equip i no varia tant del que podria ser la feina als consells d’estudiants i comissions d’estudi, no obstant, és preocupant la mentalitat d’alguns estudiants que sembla que els preocupi més la seva reputació que tot els que es pugui aportar per als cursos que venen darrere nostre. Vaig molt equivocat quan penso que sovint els consells d’estudiants són vistos per alguns com “petites màfies”? Per què? Per què tanta gent se’n desentén del que passa a les facultats o al Consell Central? Al meu parer, no hi ha massa interès pel que passa a la universitat, no hi estem tant lligats, mentrestant… A les reunions del consells a vegades ens encallem amb burocràcia i formalitats i explicacions que, exceptuant aquells a qui els agrada aquesta posada en escena, a la resta els cansa. Ei relaxa’t! quesom estudiants no polítics!

 El problema ve de lluny. Tenim per costum fer les coses a un “preu”, en tot has d’aconseguir alguna cosa a canvi. Fixa’t, a vegades es considera estúpit aquell que fa una tasca gratis quan podia fer-la cobrant, com a mínim és “mal negociador”, “li han pres el pèl” o bé, es considera llesta a la persona que pot penjar-se les medalles i aconseguir que es faci el que ella diu, encara que sigui manant. Canviem el xip. Perquè els consells d’estudiants no són una feina remunerada, ni han de ser un instrument per erigir-se poderós. És voluntariat!

 Com al cau, i alguns dels que esteu llegint això sabeu de que parlo, és bàsic el bon rotllo. Sempre hi ha hagut companys que s’interessen en estar al dia, en el què passa amb les assignatures problemàtiques –ara que estem tots amb els graus-, el que passa amb la seva futura feina, etc. Als consells es parla de tot això, i si a més es forma un bon equip, sense exigències, sense imposicions, sense discutir, estarem de més bon humor i informats del que passa! En part aquesta tasca correspon a un líder (pot ser el coordinador/a o no) i no cal que sigui el que més feina fa però si el que aporta optimisme, ganes i bon rotllo! Estar al dia en la teva carrera té una gran avantatge, coneixes gent d’altres cursos, te n’enteres de coses series i no tant series, culebrots, tonteries, festes i si vols aportar el teu granet de sorra, endavant.

 Com que participar és voluntari, apareix un petit problema, uns volen fer més i altres menys, el graude compromís. No t’enfadis si els del teu voltant no hi volen dedicar tantes hores com tu, són lliures de fer-ho i no són pas pitjors. Si els motiva algun tema ja s’interessaran. Apretant massa o obligant a que els estudiants vagin a reunions (que al final no els motiva) es crea aversió, la sensació de que perds el temps allà assegut o el que és pitjor, que començaran a demanar-te feines que no volies…  i el temps va passant mentre tu ja tens en ment marxar cap a casa o a fer una birra.  Davant això, comunicació! Parlem clar! Podem preguntar-nos…

 Com ens comuniquem? Per què no som més feliços? Per què ens hem de preocupar tant per tot? Doncs en part, perquè no ens entenem. Quan dins d’un grup uns volen manar, altres imposar idees i a altres els és igual els problemes de comunicació estem servits! D’aquests en tenim tots en un moment o altre, estudiants, professors, departaments, col·legues,… i tant dins la universitat com fora. És bo preguntar-nos, com parlo? Com escolto? Com em prenc el que em diuen? Com dic les coses?  I si et trobes per parlar de coses series si, estar bé ser crític, però no destructiu!

 La participació dels estudiants en els òrgans de representació de la universitat falla per aquí, la comunicació i el jo guanyo, tu perds. Una persona que impera el seu criteri o es capaç de “clavar una punyalada a l’esquena d’un col·lega per eliminar una veu crítica” – allò tant típic de la política-, fa més mal que bé. Recorda que això és 100% voluntari i tot s’acaba sabent.

 Davant això comencem de nou, centrem-nos en participar, ser constructiu i motivat! Hi ha gent que fa “menys quantitat de feina” però sempre t’alegren el dia i te’ls trobes a tot arreu, així hem d’intentar ser, amb aquests hi estem còmodes, són optimistes i la seva influència és molt positiva!

 Com treballem? O millor dit com “proposem solucions als problemes” ja que més que una feina, és ajudar a que les coses rutllin. Durant l’any apareixeran idees, propostes i petits projectes que poden fer-se o no. Cada cop que escollim tirar endavant amb una comissió “x”, un acte per la marató, etc. Ho hem de fer per pròpia motivació més que no pas per que toca.  A final d’any en un “informe anual de les tasques del consell” s’apuntarà tot el que s’ha fet. Per mi poc importa si s’ha fet molt o poc mentre s’hagi fet amb ganes. La motivació dels companys per una tasca dona més possibilitats de participar-hi, el grup percep que la feina (ja sigui poca o molta) tindrà un benefici real i és un estímul per continuar!

 I finalment, per què els projectes no funcionen? Per infinitat de motius…

 Projectes que “no són projectes” poden ser accions puntuals i demanen grans canvis en tot el que fem, adaptem-nos a les circumstàncies.

 Projectes que estan per sobre de les possibilitats del grup, voler fer massa coses, massa ambicions, porten molta feina no hi ha prou gent disposada a seguir-ho. Imagina que de cop i volta a totes les classes han de fer “informes” de què està fent el Consell d’Estudiants sobre el tema tal o qual, quina feinada!! I a tu, que ara ho has d’escriure, mai t’han preguntat que et sembla fer informes. A això hem refereixo.

 Poca dedicació, normalment perquè no es creu que serveixi de massa, és fer feina per fer feina i els delegats o estudiants no s’hi dediquen, normal tots tenim coses a fer i sempre ens falta temps.

 Projectes poc flexibles. Quan es fa sense acceptar gaires opinions o canvis, i acaba sent una ordre. Es porta la contrària a aquell qui pensa diferent o se l’acusa de no voler ajudar. Fracassarà si no es pot parlar amb TOTHOM, tranquil·lament, què es vol aconseguir i com.

 Sobredosi de càrrecs. Hem inventat uns càrrecs, que tenen un nom molt xulo però que no aclarim gairebé res, serveixen per quedar com molt professionals de cara a la galeria i fixar unes feines a aquella persona, tant si està motivada per fer-ho com si no. Personalment no m’agrada l’excés de càrrecs i per sort no tothom en té, és un auto engany.

 La motivació i la forma com ens comuniquem doncs, és causa i solució de quasi tot! Siguem flexibles, menys exigències i més bon rotllo home! Que tot això és voluntari!

Jordi Jové i Solé. Graduat en infermeria (UdL). Estudiant de 3er curs de Medicina de la Universitat de Lleida.

 ——————————————————————————–

Notícia anterior
Notícia posterior

Deixa un comentari

Processing...
Thank you! Your subscription has been confirmed. You'll hear from us soon.
NEWSLETTER
Butlletí quinzenal gratuït dels Continguts Diaris
ErrorHere