Premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer|dissabte, juliol 22, 2017
Sou aquí: Home » Espai Temàtic Quinzenal » Universitat o Menjadora ? En defensa de la Universitat de Lleida

Universitat o Menjadora ? En defensa de la Universitat de Lleida 

compartir

LCD 15 setem capçalera document

DOCUMENT DE TREBALL :  

Universitat o Menjadora ? 

En defensa de la Universitat de Lleida

 

 En català tenim una frase que diu: “ … és paper mullat”, que vol dir que allò que s’havia previst i escrit, no ha valgut per a res i que no se l’hi ha fet cas. A la nostra Universitat de Lleida en som especialistes de dur a la pràctica aquesta frase. El Pla Estratègic 2006-2012 de UdL ens els seus últims anys, no només no es va complir, sinó que en elements essencials es va avançar en via contraria. 

 I encara tenim una altra frase: “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” i en això els gestors de la UdL no ho han acabat d’entendre. Criticar una gestió concreta, no és un atac a la institució o sigui la UdL, és en tot cas un atac, amb més o menys gràcia, d’uns senyors i unes senyores que governen la Institució.

 Una altre frase del costumari català actual: “Universitat o Menjadora?. Que vol dir: la dicotomia, per una banda de que la institució pública d’ensenyament superior s’ha de defensar aferrissadament per conservar els llocs de treball de professors, administratius, investigadors i gestors o per l’altra banda la defensa aferrissada és per transmetre i crear coneixement, ésser vehicle d’inserció laboral dels nous professionals i ésser motor directa de transformació de la societat a la qual serveix. Si ho preguntes a la UdL: tothom et diu que tots dos aspectes generals s’han de potenciar a la vegada, però la realitat és que el concepte “Menjadora” -dit col·loquialment- o sigui “lloc de treball assegurat” a la UdL, predomina sobre totes les coses.

 El pitjor cec és aquell que no ho vol veure”, última cita popular que ens serveix per començar:

 Qui no vegi a la UdL que totes les regles de joc econòmiques i polítiques han canviat a Europa amb una repercussió directe a les Universitats públiques i privades, no només en el seu funcionament sinó també en la seva funció.

 Qui no vegi a la UdL que la crisi de valors i econòmica és galopant i que les universitats públiques han de mancomunar serveis, docència, recerca i projecció. I que el concepte “Universitat de Catalunya” és un valor a l’alça.

 Qui no vegi a la UdL que la concepció fins avui del caràcter públic de la universitat, està en crisi i cal una redefinició. I que hi ha una confrontació entre els “fonamentalistes” de la universitat pública i els defensors d’un universitat pública renovada i moderna.

 Qui no vegi a la UdL que la societat de Catalunya vol exercir el dret a l’autodeterminació i avui ja hi ha majoria social i parlamentaria per aconseguir la seva independència. I que una UdL en una Catalunya independent no funcionarà igual que una UdL d’una Comunitat Autònoma.

 Qui no vegi a la UdL que governa a Madrid amb majoria absoluta, un partit de dreta salvatge amb tocs autoritaris i que tensiona l’ensenyament i la universitat amb canvis ideològics regressius. Utilitzant recursos públics per desnaturalitzar l’espai universitari de parla catalana.

 Qui no vegi tot això, qui no tingui present tot aquest rosari de fets estratègics i tàctics, falseja l’anàlisi de la realitat.

 No estem dient que s’hi estigui d’acord, ni que siguin bons o dolents aquestes qüestions, estem dient que aquests fenòmens passen i que qualsevol planificació o pla estratègic o canvi a la Universitat de Lleida, no pot deixar de tenir-los presents.  

 Canvis a la UdL?

 El més preocupant és que encara hi ha professorat que pensen que no calen canvis a la UdL. Normalment son els mateixos professors que a l’aula només fan el penós paper de lectors d’un PowerPoint o lectors d’uns fulls groguencs de tants anys utilitzar-los com a material explicatiu que mai canvien. O son aquells professors que no compleixen les hores de docència o que envien constantment els seus ajudants a fer les classes i pràctiques. O aquells que ni es preparen les classes i amb les mans a la butxaca, converteixen l’hora lectiva en una tertúlia similar a les mediàtiques.

 Exagerem? Doncs, hi podríem posar noms i cognoms de professorat, de tots nivells i diferents tipus de contracte, i de totes les Escoles i Facultats, que fan mala docència.

 Evidentment, a la UdL en general, tenim professorat bo, entregat a la docència, que es renova constantment i que a l’estudiant no el veu com un “enemic” sinó com un futur professional a formar i ajudar.

 Un professorat atemorit

 A nosaltres ens interessa el bon professorat i deixem ja de banda el professorat negligent, perquè haurien d’ésser els gestors qui es fessin càrrec d’aquesta deixadesa en docència.

 Per què els bons estant atemorits? Primer perquè perilla el sou i la seva integritat, perillen les promocions, perillen els recursos i perilla per tant, la pròpia docència a l’aula.

 Tot aquest quadre de “atemoriment”, porta al total immobilisme. Això no vol dir que no es plantin algun cop quan la nomina realment perilla, però en general ni s’impliquen al canvi, ni s’impliquen a la reivindicació, ni a la denúncia.

 El professor que és un intel·lectual, repetim un intel·lectual, que li paguen, acaba complint a la Universitat com aquell que va a qualsevol empresa a treballar. Complir, complir el més justet possible i esperar la nòmina a final de mes.

 I com diuen els més conscienciats: “… tots sabem que no ens vàrem fer professors per això. Ser professor universitari és un treball vocacional i el primer que tindríem de tenir és respecte a nosaltres mateixos”-

 Prozac i autoestima

 Que del professor barrut i negligent que se’n cuidin els gestors i l’empaperin; que el professor deprimit es pregui un antidepressiu com un Prozac i que els professors bons els defensem d’una manera forta, activa i pública.

 Ha arribat l’hora que la pròpia comunitat universitària ha de defensar la seva gent. I sense cap mena de vergonya, ni por de fer el ridícul, ni pors provincianes,  ni deixar-ho per mandra, s’ha d’alçar la veu i dir a la societat que tenim un bon professorat. I a més un professorat que semblen màgics,  perquè de les “pedres en fan pans”, en època d’escassetat de recursos.

 Aquest és un valor perdut a la UdL: la defensa del docent bo. Ens cal fer-ne la visualització pública d’aquest suport i d’aquest orgull de la UdL. Però a més el propi professor s’ha de sentit recolzat i estimat: pels col·legues, pels estudiants i pels gestors.

 A més, hauríem de prohibir als departaments, escoles i facultats, aquesta cara d’amargats amb la que ens venen alguns professorat a l’aula a treballar.

 Més Transparència

 És impossible crear un clima de confiança interna i externa de la universitat, sinó hi ha una transparència total del que fem.

 Una universitat privada pot fer el que vulgui en transparència, però una pública no. Però no perquè la lògica pública obliga a que tot sigui clar i de coneixement públic, sinó perquè ens ho creiem, ens ho creiem pels valors que promovem.

 L’Associació fa cinc anys que fem premsa universitària i podem assegurar que hi ha aspectes, sobretot de contractes, nòmines i despeses de serveis que son opacs i no els hem pogut oferir als lectors de les nostres publicacions. I opac no és que oficialment ho coneguem o no la premsa, opac és que hi ha despeses que diuen i teoritzen que no es poden fer públiques, segons la gerència.

 Però la transparència també té que veure de com es fan convenis o els acords preferencials entre diferents sectors privats i la universitat. Una universitat pública ha de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els acords.

 Transparència també vol dir que un professor no pot aprofitar la seva aula com una entrada perquè el departament contracti el seu negoci privat que té fora de la universitat, però això passa.

 Sentir-se de la UdL

 Un dels problemes més greus de la UdL es l’ús partidista que alguns gestors i professors fan de la nostra universitat. Senzillament creuen que  és “ la seva”. Un altre problema és que els “protagonismes” i els “egos” passats de rosca, també afavoreixen a que no només “és la seva” la UdL, sinó que és el “seu” departament, és el “seu” servei i és la “seva” càtedra, amb un sentit cívicament malaltís de patrimonialisme personal.

 Segur que és un valor positiu sentir-se molt implicat en la teva feina i responsabilitat, però el valor es perverteix quan exerceixen dinàmica de defensa aferrissada i excloent, del seu espai universitari com si fos el seu  “pati de casa” particular.

 Exactament igual passa amb els quadres mitjans i els serveis universitaris. Aquests veuen a alguns professors i quasi a tot l’estudiantat com els “visitants”. El resultat és poca democràcia i poca participació.  

 És molt difícil sentir-se d’una universitat i sentir-te-la teva, si dia sí i dia també, et recordant que ets el “visitant”.

 Però a més, molts gestors i serveis tenen molt interioritzada la dita japonesa que diu: “Si un clau sobresurt, s’ha de picar bé”. Qualsevol dinàmica nova es posada en sordina i això lligat al corporativisme imperant, desanima i afavoreix a la desafecció i a no creure’t la UdL com la teva pròpia universitat.

 Catalanitat de la UdL

 Seria hora que ens comencéssim a preocupar de veritat, de la incursió ideològica del  “Campus iberus” a la Universitat de Lleida.

 El programa Iberus és un dels  plans espanyolistes, unionistes, de la UdL. No és una casualitat el nom. El Campus Iberus, l’anomenat “Campus de Excelencia internacional del Valle del Ebro”, des del primer dia s’ha contraposat a l’Espai Català Universitari i difumina el paper de projecció de la UdL amb la “Universidad de la Rioja”, la “Universidad de Zaragoza” i  la “Universidad publica de Navarra”.

 Semblava que tot anava de recerca, desprès varen començar a fer unes colònies de lleure i propaganda amb estudiants de secundària i universitaris de l’espai Iberus que discretament i sense publicitat es varen fer a Agrònoms. Desprès les feministes oficials i subvencionades de la UdL, han convocat concursos de vídeos amb la gent Iberus. A continuació la internacionalització de l’oferta educativa es fa conjuntament. O sigui la UdL surt al món a promocionar-se, almenys en estudis de postgraus, lligat a universitats i sensibilitats de fora de Catalunya.

 I perquè no ho fem amb les universitats de Catalunya o amb totes les universitats de parla catalana? 

 Avui ja des de Madrid –tant socialistes com del PP- ja han explicat públicament perquè varen escollir aquest programa, l’hi varen fer costat i avui encara continua el suport. La idea de fons sempre era i és la mateixa, i no se n’amaguen:  recordar a l’estudiant i al professor de la UdL que és espanyol i que la unitat de España continua sent el camí. La tria va ésser ideològica.

 El programa Iberus és l’únic “programa d’excel·lència” pagat des de Madrid que lliga una universitat de Catalunya amb tres universitats de la resta de l’Estat. La UdL està interioritzant tant fortament el programa Iberus, que ja l’hem incorporat al mateix nivell del logotip de la UdL.

 Amb tanta “amistat” inter-comunitats autònomes: estem esperant que la Universitat de Saragossa públicament defensi els catalano parlants de la Franja i n’expressi, com fa el món científic seriós, que és català el que parlen i no aquest l’artefacte anomenat LAPAO (“Lengua aragonesa propia del área oriental”).

 Seria vergonyós per la UdL anés de bracet amb la Universitat que sosté ideològicament les barbaritats lingüístiques que promou el PP.

 Moviment estudiantil a la UdL

 Els estudiants en una universitat som els que paguem, (la família o nosaltres directament), i només per aquest fet d’ésser “usuaris”, hauríem de buscar una docència, unes acreditacions, una gestió i una infraestructura, excel·lents.

 Però el paper de l’estudiantat en una comunitat universitària moderna, té un paper de més calat que uns simples “usuaris”, formem part intel·lectual del projecte universitari, en som -també- protagonistes.

 I és així com ens organitzem en plataformes de representació a traves dels Consells i en plataformes sectorials d’activitats i serveis, com són les Associacions.

 Curiós és però, l’escassa capacitat que l’estudiantat de la UdL té a l’hora d’involucrar a la massa estudiantil. Perquè recordem que som actualment  9.932 estudiants de grau, llicenciatures, màsters, doctorat i mobilitat, i en canvi a les eleccions sempre hi participa una minoria. Tot això fa que la representació, tot i sent totalment legal, tingui una legitimitat baixa i porti al darrera una força escassa.

 Però això encara es complica més, si els representants no saben traduir els problemes i les demandes dels estudiants en programes i accions concretes. Excepte fer de gestors de la part lúdica i actuant com a simples agents de festes universitàries; però no hi ha una acció directa i contundent d’ajuda als estudiants amb problemes, siguin del caràcter que siguin i sobretot econòmics.

 Per exemple: més de dos cents estudiants tenen problemes a la UdL amb les taxes elevades de les matrícules, perquè tots ells no han tingut beca. Amb aquesta espiral malèfica que sense diners disponibles t’havies de matricular esperant la beca (la de Madrid i la de Generalitat) com que no te l’han donat, t’han de desmatricular. Però sí esperaves a matricular-te per veure si tenies beca, com van fer alguns estudiants de la UdL, llavors et comunicaven que no tenies beca, precisament perquè no t’havies matriculat. Aquest últims, ja ni surten en les estadístiques oficials de la UdL d’estudiants amb problemes.

 Som especialistes en festes, festetes i Festes Majors, que està molt bé que les fem. Ens agrada la festa, la conya i el merder sa . (I el mam, també). Però el que no està bé és haver-ho travestit tot, per exemple: setmanes i congressos sectorials d’estudiants, d’estudiants, incorporades com un allargament curricular del Grau que fem. Som els únics estudiants del món, que per un acte reivindicatiu o congrés d’estudiants, fem que ens  ho valorin com a crèdits i aparegui en planificacions de Caps d’estudis sense criteri. O sigui, alguns segueixen la filosofia: que jo no em moc pel moviment estudiantil, sinó aconsegueixo crèdits oficials de la universitat. 

 La imatge d’alguns Consells simplement és de pijos de casa bona, tot i que alguns només és de mentalitat i d’aparença, perquè la seva procedència és ben popular.

 S’hauria de contemplar de veritat que el moviment estudiantil de la UdL, expressat pels Consells, les Associacions i moltes altres expressions organitzatives que té la UdL, son part important de la universitat. Encara avui, hi ha gestors que ni tant sols reben a aquests col·lectius d’estudiants.

 El màrqueting de la UdL

 El gran problema de la UdL és no haver articulat, ni desenvolupat un Pla de Màrqueting en majúscules. Que a més de promocionar-nos, ens cohesionaria interiorment.

 La UdL no ha guanyat el camp de la comunicació, ni del màrqueting comunicacional. Ni a les Terres de Lleida, ni a Catalunya , ni a tot l’Espai Català Universitari , ni a tot l’Estat, ni encara menys a nivell internacional, s’ha sabut projectar la nostra gent, el nostre treball i tota la nostra l’oferta educativa.

 Tenim la UdL un potencial indiscutible, però no ens sabem “vendre”. Però primer és impossible projectar res eficaçment, sinó ens ho creiem. Sinó ens creiem la Universitat de Lleida com una plataforma intel·lectual de primer nivell. Som nosaltres mateixos que llencem el missatge que no som Universitat, només som “la Menjadora”, la plataforma de col·locació d’uns professionals. ♦

 

Related posts: