Premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer|diumenge, novembre 18, 2018
Sou aquí: Home » Docència » L’IRH recorda els deu anys de la mort de Pierre Vilar / UdG

L’IRH recorda els deu anys de la mort de Pierre Vilar / UdG 

compartir

9870705d-cedd-453f-8395-3ef300029894_b

L’efemèride ha estat recordada amb una jornada d’estudi que ha convocat, entre d’altres experts, a Josep Fontana, doctor honoris causa de la UdG, que ha considerat l’obra de l’historiador francès una font metodològica que no pot ser menystinguda i que cal que es contribueixi a la seva divulgació, “perquè una nova generació en pugui treure profit.”

 Lluís To, director de l’Institut de Recerca Històrica (IRH) de la Universitat de Girona, que va presentar l’acte, va voler destacar que amb la jornada no només es pretenia “ser fidel als nostres historiadors i a la historiografia, no només honorar la memòria dels morts”, sinó també conèixer millor les seves idees, conceptes i mètodes. Va assegurar que Pierre Vilar ha estat “una peça decisiva en la cultura històrica del nostre temps” i que la influència de l’autor de Catalunya dins l’Espanya Moderna ha estat més important del que se li reconeix. El director de l’IRH va posar diferents exemples, com ara, el fet que encunyés el terme “crisi baix-medieval”, què avui ningú no discuteix la seva existència.

 Joaquim M Puigvert, vicerector en funcions, va destacar la necessitat de l’acte de remembrança que es duia a terme,  per “coherència històrica”. També, per correspondència amb la tradició que en la UdG té la recerca historiogràfica, “un dels epicentres de la nostra universitat”. Va definir Vilar com un personatge interessant no només per als historiadors, sinó també per als geògrafs, els escriptors o els polítics. Puigvert va completar el seu parlament amb una referència al Fons Pierre Vilar que hi ha dipositat a la Biblioteca de la UdG, que “ens convida a reflexionar sobre la complexitat de l’ofici d’historiador, perquè com afirmava Vilar, la història està sempre en construcció.”

 Seguidament, van tenir lloc les tres classes magistrals que componien la Jornada. La primera,Les lliçons d’història del jove Pierre Vilar, la va impartir Rosa Congost amb la intenció de completar el dibuix dels primers anys de Vilar, sobretot, per descobrir perquè el jove geògraf es va transformar en historiador. Congost va aportar un seguit de cartes inèdites, en què s’intueix el pes dels esdeveniments que Vilar va viure a Barcelona, entre l’adveniment de la República i la Guerra Civil, en la seva decisió (“En realitat, els homes polítics castellans jutgen molt Catalunya a través dels polítics catalans; i imaginen que el catalanisme és un producte dels polítics catalans. Però quan un ha viscut anys entre els intel·lectuals catalans, entre els estudiants, entre els joves; quan un ha recorregut el camp català, ha llegit els diaris, escoltat els cors, etc., etc., un se sent obligat a dir-se a si mateix que hi ha alguna cosa més profunda, i que probablement els polítics catalans són un producte del catalanisme, i no el contrari. Resta ara explicar el catalanisme [...]” Fragment d’una carta a un amic, escrita a París el 1939) .

 Xavier Torres, a Un debat i una absència, Pierre Vilar i la discussió de les nacions i els nacionalisme, va aprofundir en la idea que primerament havia adobat Lluís To, de la desaparició de Vilar dels principals debats historiogràfics del present. “Sobta que el nom de Pierre Vilar hagi estat el gran absent en del debat historiogràfic”. La frase de Torres feia referència al fet que, quan es va reprendre el debat a l’entorn de la nació i el nacionalisme, a partir dels anys vuitanta del segle XX i que encara dura, es va obviar el que Vilar havia escrit uns anys abans, en una època en què aquesta matèria no proliferava i resultava, a més, “sospitosa”, per culpa d’una II Guerra Mundial que se la considerava conseqüència dels excessos del nacionalisme. Xavier Torres va fer notar, però, que el mateix Vilar tampoc no es va fer ressò del debat sobre nació i nacionalisme, quan aquest va rebrotar als anys vuitanta. El professor de la UdG va esgrimir, per justificar-ne el silenci mutu, el fet que la nova historiografia havia fet “taula rasa amb la tradició”. Hi va afegir, a més, una altra dada: que Vilar partís de l’estudi de cas, amb el marxisme històric com a eix vertebrador, que feia possible “una definició estàtica en què un element galvanitzador, pres de l’estalinisme, que és la classe social, assegura el seu rellevament”. Un sistema de pensament difícil de pair per als historiadors que sí que estaven presents en el debat. Malgrat tot, Torres va considerar “incomprensible” l’oblit de Pierre Vilar.

 La classe que tancava la Jornada, Pierre Vilar inèdit, va anar a càrrec de Josep Fontana, doctor honoris causa de la UdG, que va reprendre les darreres afirmacions de Torres per assegurar, en un to jovial, que “sentia una profunda satisfacció per ser a Girona, sobretot, perquè assistia a un Akelarre marxista”. En endavant, més rigorós, va criticar el fet que “ens hem oblidat de la mort de Pierre Vilar, la qual cosa és lamentable si tenim en compte el que li devem els catalans”. Durant el seu parlament, Fontana va fer servir el pensament de Vilar com a exemple útil per a la desqualificació dels conceptes que esgrimeixen els que justifiquen determinades accions polítiques, especialment, en l’actual conjuntura de crisi econòmica. Va formular una defensa del marxisme de Vilar com l’eina que serveix per a l’historiador i per a la vida, perquè “s’aparta de l’ortodòxia quan ataca el corrent filosòfic que s’enfronta al pensament burgès només en l’escenari acadèmic”. Va assegurar, finalment, que “el gran llibre que ell somiava encara està per escriure” i va recordar que va ser un gran mestre que estimulava els joves perquè seguissin el seu propi camí. Per tant, per Josep Fontana, l’obra de Pierre Vilar és una font metodològica que no pot ser menystinguda i que cal que es contribueixi a la seva divulgació, “perquè una nova generació en pugui treure profit.”♦

Related posts: