Premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer|dilluns, octubre 22, 2018
Sou aquí: Home » Recerca » Reconstruint la dieta de l’àliga perdiguera amb l’anàlisi d’isòtops per millorar la protecció d’aquest rapinyaire

Reconstruint la dieta de l’àliga perdiguera amb l’anàlisi d’isòtops per millorar la protecció d’aquest rapinyaire 

compartir

aliga4

 L’anàlisi dels isòtops estables del carboni, el nitrogen i el sofre a les plomes és una tècnica efectiva per reconstruir la dieta de l’àliga perdiguera durant el període de cria. Així es desprèn d’un article publicat a The Ibis, una de les revistes científiques més prestigioses en ornitologia, signat pels experts Jaime Resano Mayor, Antoni Hernández Matías, Joan Real i Francesc Parés, de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB, vinculat al Departament de Biologia Animal i a l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio). En el treball també hi han col•laborat Richard Inger i Stuart Bearhop, investigadors de la Universitat d’Exeter (Regne Unit).

 Els estudis sobre la composició de la dieta en la fauna són de gran rellevància per comprendre les relacions entre les espècies que conformen les comunitats biològiques, i poden aportar informació de gran utilitat per a la conservació. Tot i l’elevat nombre de treballs sobre dieta en poblacions de l’àliga perdiguera (Aquila fasciata) a l’Europa occidental, la relació entre el consum de preses i els paràmetres vitals de les àligues és encara poc coneguda.

 Una nova metodologia en estudis de dieta de l’àliga perdiguera

 La majoria d’estudis sobre dieta en l’àliga perdiguera es basen en l’anàlisi de les egagròpiles, que són regurgitacions d’aliments no digerits que eliminen algunes aus com ara les rapinyaires. Segons explica Joan Real, cap de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB, un grup de recerca especialitzat en les poblacions de l’àliga perdiguera al continent europeu des de fa més de trenta anys, «a banda d’aquesta tècnica convencional, des de fa temps també s’està aplicant amb èxit la tècnica d’anàlisi d’isòtops estables (AIE) per estudiar la dieta d’espècies animals, encara que la seva aplicabilitat en estudis de dieta en rapinyaires és poc coneguda». «Així doncs —continua l’expert—, el carboni, el nitrogen, o el sofre, uns elements comuns a la biosfera, actuen com a marcadors biogeoquímics en els teixits animals que poden indicar la composició de la dieta en el seu entorn natural».

 Per reconstruir la dieta de les àligues mitjançant l’anàlisi d’isòtops de les plomes, els autors van haver de caracteritzar inicialment la composició isotòpica de les principals categories de preses d’aquests rapinyaires a Catalunya. Tal com explica Jaime Resano Mayor, primer autor de l’article, «hem fet un estudi metodològic per comparar les estimacions de dieta aplicant l’anàlisi d’egagròpiles i d’isòtops estables. Tot indica que l’anàlisi isotòpica de les plomes és eficaç per inferir la dieta de l’espècie durant l’època de cria, i molt especialment a escala individual, un nivell que no és possible assolir amb l’estudi de les egagròpiles». A parer d’aquests investigadors, l’anàlisi convencional d’egagròpiles és més recomanable en estudis que tinguin l’objectiu d’identificar les preses a escala d’espècie.

 Des del punt de vista poblacional, l’estudi constata un grau elevat de concordança en les estimacions de dieta mitjançant l’AIE i la tècnica de les egagròpiles. A escala de territori, les dues metodologies van mostrar similituds en l’ordre de classificació de major a menor consum de les principals preses. No obstant això, la concordança per a cadascuna de les preses va variar: en conills, coloms i gavines es va revelar moderada; en esquirols i ocells passeriformes va ser menor, i en perdius va ser baixa. Segons els autors, les anàlisis de carboni i de nitrogen són imprescindibles en tots els casos, mentre que l’estudi del sofre és especialment recomanable per estimar el consum de gavià argentat (Larus michahellis).

 Estratègies alimentàries de l’àliga perdiguera a l’Europa occidental

 L’anàlisi de la composició isotòpica també és un indicador que permet inferir la composició i diversitat de la dieta (nínxol tròfic) de l’àliga perdiguera durant el període de cria a escala poblacional, segons un altre article de l’equip de la UB publicat a la revista “PLOS ONE”,  en aquest cas signat també per Marcos Moleón, de la Universitat Miguel Hernández. L’estudi valora l’amplitud del nínxol tròfic de les poblacions d’àliga perdiguera a Catalunya, Andalusia i França, mitjançant l’anàlisi d’isòtops estables, i analitza si l’amplitud del nínxol tròfic té efectes sobre la productivitat (nombre pollets per parella) a escala poblacional i territorial.

 «El nínxol tròfic de les poblacions d’àliga a Andalusia és considerablement menor al de les poblacions a França i Catalunya —explica Jaime Resano Mayor— ja que el major consum de conill i perdiu a Andalusia redueix la diversitat tròfica». Les diferències de consum de preses entre àrees poden derivar-se de la diferent disponibilitat d’aquestes preses al medi, que és menor a les regions septentrionals. Entre altres conclusions, l’estudi detecta una correlació negativa entre la productivitat anual i l’amplitud del nínxol tròfic a escala poblacional. Des del punt de vista territorial, la productivitat augmentava en aquelles parelles amb baixa diversitat tròfica (a causa d’un consum elevat de conill i perdiu), així com en aquelles amb valors intermedis de diversitat tròfica (consum moderat d’aquestes preses juntament amb els coloms); mentre que les parelles amb diversitat tròfica elevada mostraven una productivitat menor. Aquests resultats suggereixen que la variació individual en la dieta a escala poblacional condiciona els paràmetres vitals dels individus i, en última instància, incideixen sobre la dinàmica de les poblacions, apunten els autors.

 Conèixer la dieta per millorar la protecció d’una espècie amenaçada

 Conèixer els efectes de la dieta sobre els paràmetres vitals en espècies amenaçades —com és ara l’àliga perdiguera— és bàsic per planificar i aplicar mesures de conservació. En aquesta línia, el treball de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB suggereix que als territoris on es detecten les taxes vitals més negatives per a les àguiles (productivitat, supervivència, etc.), cal orientar les accions de conservació a millorar els recursos tròfics (conills, perdius, coloms, etc.) per tal de millorar aquests indicadors. D’altra banda, els estudis sobre la composició de la dieta no només poden informar sobre els canvis en l’abundància i la disponibilitat dels recursos tròfics explotats per les àguiles; a una escala més àmplia, aporten noves dades d’interès en estudis de bioindicació sobre canvis en els hàbitats i ecosistemes on habiten les poblacions d’àliga perdiguera, una de les aus rapinyaires més representatives —i també més amenaçades— de la regió mediterrània.

 Aquests articles científics han rebut el suport de la Fundació Miquel Torres de Vilafranca del Penedès, la Diputació de Barcelona, el Ministeri de Ciència i Innovació, i el Departament d’Educació del Govern de Navarra. La recerca de l’equip de la UB també ha rebut la col·laboració dels Centres Científics i Tecnològics de la UB (CCiTUB), el Grup de Suport de Muntanya del Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, i la Junta d’Andalusia, així com del ministeri francès d’Ecologia, Energia, Desenvolupament Sostenible i Mar, entre d’altres.♦

Related posts: