L’educadora i religiosa Victòria Molins, investida com a Doctora Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull
Victòria Molins, educadora, filòsofa, escriptora i religiosa, coneguda per la seva visió transformadora de l’acció social, ha estat investida Doctora Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull (URL) a proposta de la Facultat d’Educació Social i Treball Social / Pere Tarrés-URL. L’acte d’investidura es va realitzar divendres passat, (06/02/2015).
Maria Victòria Molinsés religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, docent, escriptora i ha dedicat tota la seva vida a les persones més desafavorides de l’Àfrica Subsahariana, l’Amèrica Llatina i del barri El Raval (Barcelona) on hi resideix des de fa més de 20 anys.
En l’acte de lliurement del Doctorat Òscar Mateos, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat d’Educació Social i Treball Social / Pere Tarrés-URL, i padrí d’investidura de Victòria Molins, va destacar que amb aquest distinció, “la nostra Universitat fa seu, o més ben dit, renova el seu compromís, de forma encara més explícita i radical, amb aquesta mirada que vol partir sempre i en tot lloc des d’aquells que ho han perdut tot”.
En el parlament d’acceptació del Doctorat, Victoria Molins va reivindicar el paper dels educadors socials i treballadors socials i dels voluntaris insistint amb què la seva tasca és una altra que complementa la dels professionals: “He après que no es pot treballar per lliure com un franctirador, sinó que cal fer-ho en xarxa i amb discerniment, posant-nos sempre en contacte amb els professionals. La meva tasca és complementària (…) Els marginats per als quals fem aquest acompanyament no han de ser usuaris, com ho poden ser per als Serveis Socials, sinó amics. Això no vol dir que fem d’avis tirant per terra la tasca dels professionals, sinó que, precisament, els hem d’acompanyar en els processos que ens assenyalen”.
Victòria Molins va acabar el seu discurs amb un agraïment sincer a la Facultat d’Educació Social i Treball Social: “El fet que aquesta Facultat m’hagi atorgat l’honor que acabo de rebre, diu molt a favor de la seva mentalitat, del seu compromís amb la justícia social, amb l’educació i amb aquesta tasca senzilla i anònima que en la meva persona representa a molta altra gent en la nostra societat actual. Gràcies per entendre-ho així”.
Finalment, Josep Maria Garrell, rector de la URL, va recordar que un Doctorat Honoris Causa“ és atribuïble a persones per raó dels seus rellevants mèrits acadèmics o científics, o pel seu compromís i responsabilitat social o ètica, o per la seva trajectòria cívica i aportació en l’àmbit social, cultural, polític o econòmic” i ha insistit “pels que coneixem des de fa anys la trajectòria i l’enorme tasca de la Victòria Molins, ens és força evident que reuneix, amb escreix, mèrits per concedir-li aquesta distinció”.
El rector va afegir que a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere / Tarrés-URL “s’hi graduen persones compromeses amb la justícia social. És evident en virtut dels estudis vocacionalment cursats. Persones que, conscients de la professió que els espera i de les seves dificultats, han optat per camins similars als que la Victòria Molins camina dia rere dia”.♦
DISCURS COMPLET DE VICTÒRIA MOLINS
La salutació i l’agraïment a les autoritats –i en aquest cas a la Fundació Pere Tarrés, a la Universitat Ramon Llull– han de ser les primeres paraules d’un discurs. Confesso que estic molt acostumada a fer xerrades, conferències, classes, però aquest és el meu primer discurs. I com que sóc la mateixa d’abans de rebre aquest inesperat títol de doctora, parlaré amb la senzillesa que em caracteritza d’allò que sento i que em dicta el meu cor.
Quan ja fa molts mesos el vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, amic des de fa anys i ara el meu padrí, Óscar Mateos, em va demanar si accedia a aquest honor pel qual se’m proposava, la primera reacció va ser d’estupor. Una cosa més llunyana a la meva realitat diària no es podia concebre. Jo, una monja dedicada durant molts anys a l’educació i a l’ensenyament, i des de fa unes quantes dècades a la universitat del carrer, vaig trobar inconcebible que se’m proposés aquest títol.
L’Óscar va improvisar algunes raons i vaig quedar esmaperduda. Jo no he creat res, no he obtingut cap més títol que el de llicenciada en Filosofia que no té cap importància, no dirigeixo res, no sóc fundadora ni creadora. I fins i tot ara, a la meva edat i condició, diria com sant Joan de la Creu que “ya sólo en amar es mi ejercicio”.
Formada en l’escola teresiana i en la ignasiana, vaig fer un discerniment, consultant persones enteses, vaig portar-ho a la meva oració diària i vaig arribar a la següent conclusió: aquest honor no és per a mi, sinó per la tasca social de moltes persones. I potser perquè des d’aquesta Facultat, i per allò que representen els que la dirigeixen, s’ha copsat prou bé alguna de les característiques d’un treball anònim que, sense estadístiques d’èxit comprovable, realitzen moltes persones a les quals en aquest moment puc representar. Només des d’aquesta visió vaig accedir a rebre aquest títol amb un sentit de veritat que em va ensenyar, com tantes altres coses, Teresa de Jesús. Ella deia que humilitat és caminar en veritat.
I la més gran veritat és que cap acció bona que fem té origen en nosaltres, sinó en la força que Déu ens comunica, i les imperfeccions que envolten aquestes coses bones que fem són nostres i ben nostres.
Dit això, i després d’ agrair profundament aquest reconeixement i en aquest sentit, passo a explicar què és el que em va moure a dedicar-me en cos i ànima als més desafavorits de la societat i com hi he trobat el meu camí i la més pregona felicitat. I explicaré també algunes de les lliçons que he après en el món de la marginació sense haver cursat acadèmicament la carrera de Treballadora Social.
Tres són, entre d’altres, els puntals sobre els quals podria explicar un tipus de tasca social, que no és ni el millor ni l’únic, però al qual jo em vaig sentir cridada en un moment de la meva vida i on he anat aprenent a poc a poc, dia rere dia, després de seguir una intuïció inicial. Aquests tres puntals per a mi són: – El sentit de compassió amb els “pobres” que em van inculcar des de petita els meus pares, en un moment històric –la postguerra– en el qual la meva família podia gaudir de coses que molta gent no tenia.
– L’enamorament de Jesús que em va portar a la meva consagració religiosa en la Companyia de Santa Teresa de Jesús. Aquest amor a Jesús va anar evolucionant, com tot amor i amistat, des d’un enamorament entusiasta, fervorós dels primers moments del noviciat, un tant intimista, fins a un lliurament que cada dia s’anava formant en l’escola de l’Evangeli i l’oració contemplativa pròpia de la nostra espiritualitat teresiana.
– I aquí rau el tercer puntal, santa Teresa de Jesús, és a dir, el coneixement i l’estudi, l’amistat íntima amb aquesta gran dona que ha estat la mestra fonamental de la meva vida. Ella em va ensenyar el valor de la persona humana, de les relacions amb Déu i amb els altres i a tenir per ben cert que una oració que no acabi en el “servei” no és una veritable oració. És precisament en les setenes “moradas” del Castillo Interior que vaig descobrir aquestes paraules que em vam impressionar fa molt de temps, i que mai em permeto de traduir:
“¿Sabéis qué es ser espirituales de veras? Hacerse esclavos de Dios, a quien, señalados con su hierro que es el de la cruz, porque ya ellos le han dado su libertad, los pueda vender por esclavos de todo el mundo, como Él lo fue. Para esto es la oración -dirà en un altre moment- para que nazcan obras”.
Durant molts anys -com he dit- el meu servei va ser l’ensenyament il’educació, i vaig ser molt feliç entre els joves a qui educava i ensenyava Literatura i Filosofia amb tot el que aquestes assignatures donen de si per formar els caps i els cors dels alumnes. Però Déu em tenia destinada en la plenitud de la meva vida, als cinquanta anys i escaig, una tasca que jo mai hauria pogut imaginar. Ja he dit que coneixia d’alguna manera el que era la pobresa i que m’hi havia acostat en la meva joventut tot anant a visitar les barraques que en la postguerra es prodigaven i formaven un cinturó de misèria a Montjuïc, Verdum, el Somorrostro, el Carmel, la Perona… Però el meu veritable entrenament va ser quan en la dècada dels anys vuitanta vaig viatjar per uns quants països del denominat Tercer Món, de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. Allà vaig sentir una crida molt especial a dedicar-me a aquest altre món –que no havia de ser incompatible amb l’educatiu pel qual m’havien format–.
Amb la impossibilitat d’anar de moment al Tercer Món, vaig pensar que podria conjuminar-ho aquí amb la feina a l’editorial que en aquell moment dirigia i on em passava hores escrivint, publicant una revista i donant també algunes classes.
Deixo de banda el procés de discerniment entre carisma o crida personal i l’obediència i el carisma institucional. Ho tenia molt clar: jo no feia cap opció pels pobres, sinó per Jesús de Natzaret. I era ell qui havia optat pels més desafavorits, que havia vingut a cercar els que estaven perduts… I va ser aquí, en aquest moment de la meva vida, l’any 1985, quan, en tornar d’un viatge a Nicaragua i en no poder dedicar-me de moment a la tasca per la qual em sentia atreta, vaig demanar poder anar al denominat Quart Món, en el meu temps lliure. Cosa que es va convertir en la totalitat de la meva vida quan em vaig jubilar.
En una Facultat de Treball Social sé que el que ara diré no és res nou, i que per a mi constitueix el centre fonamental de la meva opció, de la vida que des de llavors he viscut i dels dos vessants de la meva tasca que avui tinc ocasió de manifestar i d’oferir a les noves generacions d’estudiants.
En primer lloc vaig descobrir la diferència fonamental entre pobresa i exclusió social o marginació, aquesta última sovint lligada al món de la delinqüència. Per expressar-ho d’alguna manera, diré que la pobresa fa llàstima i que aquest tipus de marginació a la qual vaig decidir dedicar-me acostuma a fer nosa. La pobresa que jo havia conegut al Tercer Món, diguem-ne de diners, prové sovint de la injustícia, de les diferències socials que aquesta injustícia ha generat. La solució seria, doncs, lluitar contra aquestes injustícies i diferències.
Vaig poder comprovar personalment que aquella gent només era pobra de diners, però amb una riquesa de valors que em va subjugar.
Quan vaig començar a acostar-me a aquest Quart Món, en un moment molt fort en què la droga dura i la sida feien estralls en molts joves marginats, vaig descobrir aquesta gran diferència i em vaig haver de llicenciar, al carrer, sense passar per la Facultat, del món que començava a conèixer i al qual em sentia cridada a posar el meu gra de sorra. Dic que em vaig formar sense anar a la Facultat, però vaig tenir uns grans mestres: sor Genoveva Massip, a qui dedico aquest honor que avui rebo, perquè es la meva mestra de tendresa i qui em va introduir en aquest món. El germà Adrià Trescents, un amant de la gent amb la qual començava a trobar-me, i el jesuïta Jordi Ginestà, que em va ensenyar a “canviar el xip” en acostar-me a visitar famílies i quedar-me bocabadada amb la seva desestructura.
He parlat d’un primer punt: el descobriment de la diferència entre pobresa i marginació social. Va ser un dia fent pregària i presentant-li al Senyor la meva impotència davant d’un col·lectiu per a mi desconegut, i on no trobava exactament quin era el meu paper, quan vaig formular la meva vocació, de la qual des d’aleshores no m’he separat. I li vaig posar un nom: la mística del carrer.
És aquest el segon punt al qual em vull referir. No em sentia, ni em sento capacitada, per transformar la societat, i encara menys aquell món que estava començant a conèixer pels carrerons del Raval, del Gòtic i la Barceloneta. Jo no podia ser ni una Teresa de Calcuta ni un Vicent Ferrer per canviar col·lectius. No tenia capacitat per crear una obra social que pogués posar remei a aquells estralls que estava descobrint. Vaig recordar la decisió de Teresa de Jesús davant els problemes de la seva època i la seva resolució: “Pensé qué podía hacer ycómo me vi imposibilitada de aprovechar en lo que yo quisiera en el servicio deDios, determiné a hacer lo poquito que era en mí…”. I vaig intentar fer com ella, el poquet que estava al meu abast, perquè veia que si més no podia acostar-me a tots aquells que la vida havia deixat al marge, o que ells mateixos, per diferents causes, havien anat perdent de la motxilla dels seus valors personals fins allò més essencial. Podria acostar-m’hi d’un en un, i vessar l’amor que Déu havia vessat en mi, i fer-ho en les obres que altres persones havien fundat.
Vaig definir o descriure la mística del carrer d’aquesta manera: jo sabia que era important, des de la meva visió evangèlica, veure Déu en els altres -Jesús ho havia dit ben clar: «tot allò que feu a un d’aquests petits m’ho feu a mi-». Però jo amb aquesta mística del carrer volia anar més enllà: que fossin ells qui poguessin veure Déu en mi. I només hi havia un camí: estimar amb l’amor amb què Déu estima. Em seria difícil parlar de Déu, però actuar amb el seu amor seria el missatge que jo podria donar. Era aquesta la mística, el misteri de relació de l’ésser humà amb Déu i amb els germans, i que em permetia “consolar amb el consol que hem rebut de Déu”. Si Déu és amor, com així és, i es manifestava a través del pobre amor meu, em sentia que estava evangelitzant, encara que no parlés directament de Déu o de l’Evangeli. Tenia en compte el que m’havia dit el germà Adrià amb la seva experiència: “Quan vaig arribar al Raval pensava convertir la gent amb la predicació, després vaig veure que si podia fer una tasca d’inserció ja era molt. Ara em conformo amb estimar”.
Allò que he après a la universitat del carrer m’ha portat a concloure que un acompanyament requereix una paciència i una tolerància que només vas adquirint amb el temps. Vaig aprendre d’un gran mestre que vaig tenir a la universitat –el doctor Blecua– que, per educar, es requereix una paciència com la de Déu, és a dir, infinita. I amb els que no han arribat a temps a l’educació, encara més. Són els de les setanta vegades set, com deia Jesús. I santa Teresa quan parla del camí per arribar a gaudir de Déu en les segones “Morades” del Castillo Interior, diu: “Bien sabe el Señor aguardar muchos días y aún años”. I si Déu ens espera tant i amb tanta paciència, per què no ho hem de fer nosaltres? És per això que es tracta d’una tasca que no es pot ni comptabilitzar ni incloure en unes estadístiques.
També he après que no es pot treballar per lliure com un franctirador, sinó que cal fer-ho en xarxa i amb discerniment, posant-nos sempre en contacte amb els professionals. La meva tasca és complementària i per això requereix hores i més hores, escolta i més escolta, paciència i més paciència. Els marginats per als quals fem aquest acompanyament no han de ser usuaris, com ho poden ser per als Serveis Socials, sinó amics. Això no vol dir que fem d’avis tirant per terra la tasca dels professionals, sinó que precisament els hem d’acompanyar en els processos que ens assenyalen els professionals. I tots sabem per experiència que els processos poden ser molt llargs. Potser és per això que molts “voluntaris” –nom que no tinc dins el meu vocabulari– no es troben massa bé en aquesta tasca, ja que no sembla que solucioni els problemes urgents i no se’n veuen resultats a curt termini. Recordo el cas concret d’una dona, que ara és una gran amiga meva, que durant un any sencer no ens deixava passar del replà de l’escala. Ens obria la porta i es col·locava de manera que ens privava d’entrar a casa seva.
Fins que va arribar un moment que un fet circumstancial la va convèncer que necessitava el nostre ajut… i la nostra amistat.
Permeteu-me que il·lustri aquesta asserció amb una experiència que vaig publicar en la meva columna setmanal a Catalunya Cristiana, i que ha estat una de les que més m’ha commogut últimament. Un treballador social del Mòdul 1 de la presó on vaig, em va cridar per parlar-me d’un intern jove i angoixat, que no volia viure, que només desitjava morir… i em va demanar ajuda. Sense família, sense nom registrat quan va néixer, amb un passat increïblement desgraciat i solitari, la presó se li havia convertit en una tomba de la qual no desitjava ni sortir. La frase –que ja havia sentit en un altre noi fa temps– em va arribar al cor: “per què haig de sortir, si a mi no m’espera ningú, ni ningú no em troba a faltar?”.
Fa un mes i escaig que ens veiem cada setmana, que m’espera a la reixa quan arribo, que em somriu d’orella a orella quan em veu, que ens abracem amb una il·lusió nova. Però avui ha estat el goig més gran que he tingut des de fa temps.
Ha vingut fins a mi lleuger com el nen que corre als braços de la seva mare, i després de donar-me un forta abraçada, ens hem assegut tots dos a parlar, m’ha agafat las dues mans entre les seves, i m’ha dit: “M’has tornat les ganes de viure”.
Us podeu imaginar el que he sentit dins meu? No sé el que senten les mares quan donen a llum un nadó, el seu fill. Però penso que el meu sentiment s’hi ha d’assemblar molt.
M’ha parlat del seu passat com a això, passat, i fins i tot m’ha dit que ara, que comença a veure una llum per al seu futur, pensa que tot el que ha patit li ha de servir per convertir-se en un bé i per ser millor. M’ha arribat a dir que ha pensat que potser Déu l’estima i que ell no ho sabia. Que el fet de saber que ja té algú que pensa en ell, que l’espera, que l’acompanya, que li fa veure que no tot és fosc…
Jo havia de fer esforços per aguantar-me les llàgrimes. Hem passat una estona gaudint de la nostra amistat i, fins i tot –per què no?– fent volar coloms, perquè de tant en tant és bo. La setmana que ve li portaré un quadern i començarà a escriure el seu passat per convertir-lo només en un record i transformar-lo. Gairebé no sap escriure, però m’ha demanat que li vagi corregint i així n’aprendrà… Quan he sortit del mòdul, he anat a veure el professional que me’l va encomanar, i li he dit que acabava de tenir una gran alegria. “Que li ha tocat la grossa?”, m’ha preguntat. I li he contestat: “I tant, la grossa del cor!”. Quan li he explicat la conversa amb el noi, tots dos hem participat de l’alegria. I continuarem fent el possible i l’impossible per aconseguir un futur millor per al nostre amic.
Aquesta és la tasca complementària dels professionals. No m’agrada anomenar-la de “voluntariat”, perquè no té un horari ni un compromís oficial.
És, almenys per a mi, per la meva vocació i consagració, una manera de viure l’Evangeli i d’estimar. És veritat que se centra més en el valor de ser persona que en les necessitats materials que és necessari resoldre, per descomptat.
Però no podem arribar a tot. Algunes persones posen el seu gra de sorra remeiant situacions urgents de pobresa i marginació, i la seva beneficència ajuda en un moment determinat les persones que són víctimes d’aquesta injustícia estructural. D’altres se senten cridades a lluitar contra la injustícia i les causes que originen la pobresa i la marginació, i la seva denúncia és una tasca valuosíssima. Jo no em sento cridada a cap d’aquests vessants necessaris, sinó al que acabo d’expressar amb el nom de mística de carrer. Sé que a més de requerir moltes hores requereix molta aparent pèrdua de temps, parlant de coses intranscendents, escoltant moltes vegades les mateixes coses, fins i tot jugant, si és necessari… Però una amistat ha de tenir tot això. I l’amor no té horari.
Una altra de les lliçons que he après és que ningú no es pot adjudicar el títol de salvador o de redemptor, si la persona a qui intenta ajudar no ho vol. És per això que no podem parlar de fracàs o de desil·lusió. Com tampoc podem judicar ni culpar ningú. Es judiquen els delictes i això ho ha de fer la Justícia; tinc molt clar que la meva missió no és judicar, sinó ajudar les persones. No sempre són culpables dels delictes i si ho són només intentaré ajudar-los a canviar, a perdonar-se a si mateixos i a començar una nova vida. Sempre sento molta compassió no tan sols per les víctimes que ells han creat, sinó i molt més per les víctimes que constitueixen ells mateixos fins que no s’alliberin del mal que tenen dins seu.
Ajudar a recobrar l’autoestima és una de les tasques en les qual poso més força i determinació. I només es recobra l’autoestima quan hom s’allibera del mal interior.
Hi ha encara un altre vessant del meu compromís al qual la meva professió d’escriptora i les circumstàncies de la vida m’han permès entrar: la paraula, tant en els mitjans de comunicació com en les xerrades a grups i associacions. És un món que en principi em semblava trencar aquella actitud evangèlica “que la mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra”. Però potser està d’acord amb aquella altra: “el que us dic a l’alcova, publiqueu-ho als terrats”.
Quan hom està convençut que és Déu el que va actuant en nosaltres i a través nostre, l’únic que desitja és explicar la seva obra, les seves misericòrdies. Ho vaig entendre molt bé al costat de Teresa de Jesús, que va titular la seva biografia no com el llibre de la seva vida sinó con el llibre de les misericòrdies del Senyor.
I ara la meva conclusió clara i agraïda. El fet que aquesta Facultat m’hagi atorgat l’honor que acabo de rebre, diu molt a favor de la seva mentalitat, del seu compromís amb la justícia social, amb l’educació i amb aquesta tasca senzilla i anònima que en la meva persona representa molta altra gent en la nostra societat actual. Gràcies per entendre-ho així.♦
Dra. Maria Victòria Molins, educadora i religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús.
