Premsa universitària de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer|dimecres, novembre 13, 2019
Sou aquí: Home » Recerca » La decapitació, un ritual americà de 9.000 anys d’antiguitat / Universitat de València

La decapitació, un ritual americà de 9.000 anys d’antiguitat / Universitat de València 

compartir

images

Els resultats d’un estudi internacional capgiren la tradicional visió dominant sobre el ritual de la decapitació a Amèrica: ni és un fenomen basat als Andes ni, com es creia, relativament recent. Així ho demostra la recerca duta a terme liderada per André Strauss, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, i amb la participació de Domingo Carlos Salazar-García, del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València.

La troballa al jaciment arqueològic de Lapa do Santo, al centre-est del Brasil, confirma un ritual de decapitació de 9.000 anys d’antiguitat.

Pocs costums amerindis van impressionar tant els colonitzadors europeus com l’amputació i l’exhibició de parts del cos humà, i més encara quan es tractava de decapitació. Tot i que alguns autors encara hom discuteixen, l’evidència arqueològica confirma que aquesta pràctica té arrels cronològicament profundes i que el ritual de la decapitació està àmpliament acceptat com a pràctica comuna entre els natius americans de tot el continent. A l’Amèrica del sud, la decapitació més antiga datada amb claretat fins a l’actualitat era a la regió dels Andes (jaciment d’Àsia 1, Perú) i es remunta a uns 3000 anys. I, com que totes les troballes arqueològiques sud-americanes s’havien localitzat als Andes (Inca, Nazca, Moche, Wari, Tiwanaco), se suposava que la decapitació era un fenomen andí. Però els resultats de la investigació liderada per André Strauss i amb participació del investigador valencià Domingo Carlos Salazar García, publicats en Plos One, ha revelat també un cas de 9.000 anys d’antiguitat i en una zona ben diferent, com és el refugi de pedra de Lapa do Santo, al Brasil.

El jaciment de Lapa do Santo ha aportat proves d’ocupació humana de fa uns 12.000 anys. En aquest mateix jaciment (Enterrament 26) els investigadors trobaren en 2007 fragments d’un cos humà soterrat, amb un crani, una mandíbula, les primeres sis vertebres cervicals i dues mans . Fent servir l’accelerador d’espectrometria de masses, els investigadors van datar les restes en una antiguitat de 9.000 anys. Trobaren les mans amputades disposades damunt la cara del crani, l’una cap amunt i l’altra, cap avall, i observaren marques en forma de V a la mandíbula i la sisena vèrtebra cervical.

Tot i que la perspectiva occidental ha entès moltes vegades la decapitació com a violència entre grups i com a càstig, els punts del registre arqueològic i etnogràfic ofereixen un nou escenari més complex al Nou Món. Segons Domingo Carlos Salazar-García, responsable dels estudis isotòpics, “l’anàlisi comparada de l’estronci al Soterrament 26 amb altres espècimens de Lapa do Santo és una part de l’estudi que suggereix que les restes eren d’un membre local del grup i no d’un enemic estranger derrotat”. A més, la presentació de les restes ha portat els autors a pensar que ”l’escena representa probablement una decapitació ritual i no una presa com a trofeu”. Si això és així, les restes poden demostrar rituals mortuoris sofisticats entre els caçadors-recol·lectors a les Amèriques durant aquest període. En opinió de Strauss, “aquest cas ritualitzat de la decapitació de Lapa do Santo testimonia la primitiva sofisticació dels rituals mortuoris entre caçadors-recol·lectors a les Amèriques. L’absència d’un element de càstig deixa pas a considerar que es tracta d’una pràctica que expressa una noció radical de l’alteritat”. Com que aparentment no disposaven d’objectes sumptuosos ni d’una arquitectura elaborada, els habitants de Lapa do Santo sembla que utilitzaven el cos humà per a cosificar i expressar els seus principis cosmològics, explica Salazar-García.

Els autors creuen que aquest pot ser el cas més antic de la decapitació del Nou Món, cosa que ens aboca a una nova avaluació de les interpretacions anteriors d’aquesta pràctica, sobretot pel que fa als seus orígens i a la seua extensió geogràfica.♦

Related posts: