Què passa amb l’ETSEA de Lleida? : una anàlisi

Vagi per endavant tot el nostre reconeixement i amistat envers els nostres col·legues de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB). Dit això, cal explicar a tota la ciutadania què passa amb l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA), un campus que s’ha anat constituint a Lleida des de 1972, a la finca de la Diputació de Lleida, a la carretera d’Osca. En aquest campus es va implantar per primer cop a Espanya un pla d’ensenyament cíclic (3+3):  Enginyer tècnic agrícola (3 anys) i Enginyer agrònom (3 anys més), i després la possibilitat d’un doctorat.

 Però que és el que està passant?. Doncs que a partir del curs 2013-14, els ensenyaments que condueixen al títol d’Enginyer agrònom (Màster professionalitzant), que fins ara a Catalunya només s’impartien al campus de l’ETSEA de Lleida, es podran impartir, a més a més, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Voldria fer tres precisions, una, que l’ETSEA de Lleida ha estat fent, i fa, una bona feina; dos, que l’enginyeria agrària és un ensenyament amb una baixa demanda de places i que ningú es queda sense poder cursar aquests estudis a Catalunya per manca de places a l’oferta anual de l’ETSEA de Lleida; i tres, que el màster professionalitzant d’enginyeria agrària, que habilita per a l’exercici de la professió d’Enginyer/a agrònom/a, no té especialitats segons el BOE i, dir el contrari, és una fal·làcia.

Potser caldrà recordar que al llarg dels darrers 40 anys s’han anat agregant al campus de l’ETSEA de Lleida ensenyaments universitaris, edificis, equips i infraestructures de recerca d’alt nivell, amb fortes inversions per part de la Generalitat de Catalunya. El resultat és que l’ETSEA ha esdevingut un campus especialitzat de qualitat i únic a Catalunya en l’àmbit agroalimentari. Fins ara, els successius governs de la Generalitat de Catalunya (l’actual inclòs) havien tingut molt clar que el model de Lleida era bo per Catalunya, ja que ha evitat redundàncies funcionals en els ensenyaments agroalimentaris del sistema universitari català.

 L’ETSEA, com a campus agroalimentari de prestigi, ha anat atraient a Lleida investigadors/es rellevants que han contribuït, i estan contribuint, a captar recursos per a la recerca, a l’avenç dels coneixements i a la transferència de tecnologia, obtenint una economia d’escala i un ús molt eficient dels recursos públics a Catalunya. Els resultats han estat bons, tant en docència –han sortit de l’ETSEA de Lleida 2500 ET Agrícoles i 2900 Enginyers Agrònoms–, com en recerca (Reports de l’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans). A tall d’exemple, s’han llegit 354 tesis doctorals en els darrers 20 anys, el què reflecteix un esforç en recerca molt remarcable.

Algú es pot preguntar si és important aquest fet universitari per constituir una noticia fora de les aules. Si que l’és. Caldrà recordar que en l’establiment i desenvolupament del campus de l’ETSEA de Lleida des de el 1972 hi han concorregut molts esforços, moltes il·lusions i un conjunt de circumstàncies que fan que aquest campus sigui singular en molts aspectes, potser únic a Espanya.

 Aquestes circumstàncies han estat: (1) el fet que al 1972 –any d’inici de les activitats acadèmiques al campus– hi hagués dos Decrets promulgats l’any 1968, l’un de creació a Lleida d’una Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola, i l’altre de creació d’una Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms; (2) el fet que al 1971 –moment de les grans decisions prèvies al inici de les activitats– el Ministerio de Educación y Ciencia fos reticent a crear la quarta ETS d’Enginyers Agrònoms a Espanya, la qual cosa va propiciar que per a l’ETSEA de Lleida es plantegés un ensenyament cíclic innovador a Espanya; (3) el fet que des de feia anys la Diputació de Lleida tingués una finca d’onze hectàrees a la carretera d’Osca i que l’oferís a la Universitat per implantar-hi l’ETSEA, el què ha permès anar concentrant esforços i inversions importants en aquesta finca –el campus— durant els darrers 40 anys; (4) el fet que el 1976 –moment d’engegar el segon cicle d’Enginyer Agrònom —el rector de la UPB, el Dr. Julià Fernández, fos molt partidari de l’ensenyament cíclic en enginyeria i que Lleida li oferís un camp de proves per a assajar-lo; (5) el fet que la transferència dels centres del Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias a la Generalitat de Catalunya el 1981 donés lloc a la creació de l’IRTA, i que aquest institut creés un centre mixt de recerca a Lleida vinculat a l’ETSEA, que és el centre de recerca de Catalunya que més recursos ha captat en programes nacionals de I+D agrari i que, juntament amb l’ETSEA, més producció científica ha generat en l’àmbit agroalimentari a Catalunya; i (6) el fet que l’Ajuntament de Lleida hagi recolzat econòmicament projectes de recerca al campus. Tot ha anant sumant.

Resulta difícil d’explicar la concurrència d’un tan gran nombre de circumstàncies positives. No obstant, el més difícil d’explicar és que hi hagi hagut tant de seny per mantenir políticament aquest model d’èxit contrastat durant els 40 anys que porta d’activitat. Un model anorreat per una decisió que considerem precipitada, poc meditada, que no mira lluny, ni se’n coneixen els estudis en els quals es basa. Una decisió política de poca volada i segurament d’una certa transcendència pel pes de Catalunya en recerca agroalimentària. No sembla que per prendre aquesta decisió s’hagi valorat suficientment ni el que tenim, ni els impactes negatius de crear una competència totalment innecessària ja que el nombre d’enginyers/es agrònoms/es que necessita Catalunya no és gran, i el nombre de places que oferta cada any l’ETSEA de Lleida no queden cobertes per la demanda.

No se n’hauran adonat els decision makers que promoure dos centres amb la mateixa oferta a Catalunya suposarà la dispersió i duplicitat d’esforços i de recursos econòmics o l’empobriment a partir d’ara? A mi sempre m’ha agradat mirar lluny, així com la dita anglesa que diu learning from the past. No sembla que hagi estat el cas.

 ADDENDA

Francesc Solé Parellada escrivia el 1999 que “ tots els rectors i gestors saben ja que es trobaran amb una disminució important de la demanda d’estudiants”. El títol del seu article era prou aclaridor “Las peleas entre universidades” (La Vanguardia 05.05.1999). I afegia que “les universitats no veuen el benefici d’autodisciplinar-se, ni en l’oferta de titulacions, ni econòmicament”.

Cal insistir que Enginyer/a Agrònom/a no ha estat mai una carrera d’alta demanda que justifiqui augmentar l’oferta a Barcelona?.

 L’ETSEA de Lleida ha vist disminuir en els darrers temps en mil (1.000) el nombre d’alumnes i una de les causes ha estat que, si bé l’any 1976 només hi havia quatres ETSEA a Espanya, ara n’hi ha moltes més. Han anat deixant de venir a estudiar a Lleida nois i noies de Galicia (ETSEA de Lugo), de Castilla y León (ETSEA de León), del País Basc i Navarra (ETSEA de Pamplona), de les Canàries (ETSEA de La Laguna), d’Aragó (ETSEA d’Osca). Podem exclamar, ara tu, Barcelona!!

Quan veiem que politics de criteri dúctil s’afanyen a dir el que han dit, quan el nyap ja ha estat fet, a un li ve al cap la frase atribuïda a Galieo Galilei quan, després d’haver estat forçat a abjurar de la teoria heliocèntrica del món davant el tribunal de la “Santa” Inquisició, va afegir en veu baixa: eppur si muove, que en traducció lliure actual vindria a significar “si, bé, però està aprovat”. El temps dirà si, malauradament, les paraules de Solé Parellada encara tenen vigència entre nosaltres. ♦

Jaume Porta Casanellas. Ex-director de l’ETSEA. Ex-Rector de la UdL. Director General de la Fundació UdL