Art contemporani a l’hospital

A l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida junt amb el Centre d’Art La Panera, també de Lleida, i dirigit pel conegut fotògraf professional Jordi V. Pou, s’ha realitzat un projecte artístic que va consistir en la realització de fotografies amb mòbils tipus Smartphones. El Projecte partia de la idea de que “… l’Hospital  pot esdevenir un espai de reflexió i comunicació …” i el conjunt d’obra fotogràfica realitzada per pacients, familiars, visitants, doctors, infermeres, estudiants, gestors i administratius , entre d’altres, ha esdevingut una visió vital de la comunitat i de l’espai hospitalari.

Reproduïm un article de Marta Micol que posa en context el que es va fer i també editem una petita mostra de fotografies, de les més de 235 imatges que es van recollir al final.

El Projecte Art i Hospital

No som pioners, ni de lluny, no només en les facetes més rebuscades de l’art en el context hospitalari, sinó ni tan sols en l’Art-Teràpia que ve a ser l’aplicació més comuna de l’art en aquest àmbit. El desenvolupament d’aquesta última especialitat a partir dels anys 40 (quan Adrian Hill encunya el terme) ha estat seguit molt més de prop per França, Anglaterra o els EUA. Sens dubte els tres conformen l’eix al voltant del qual giren tots els projectes artístics en contextos hospitalaris. És per això que si ni tan sols es va poder legalitzar la pràctica de l’Art-Teràpia aquí fins als 90 (quan en el triangle nomenat amb anterioritat aquesta acció es va realitzar en els 60) no es pot pretendre que projectes tan ambiciosos com “Art i hospital” de la Panera i Arnau de Vilanova, es puguin dur a terme amb l’èxit que es mereixen.

Aquest projecte es troba en un dels vèrtexs que conforma el projecte de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, l’àpex es troba a Toulouse on es porten realitzant (sota condicions molt diferents) projectes artístics a l’UCI de l’Hospital Josep Ducuing de Tolosa similars en què se sol implicar més els pacients des de fa anys. El tercer vèrtex el conforma Palma de Mallorca, que igual que Lleida és aprenent a l’hora de fer aquests propòsits.

El projecte Art i hospital, dirigit pel fotògraf Jordi V. Pou i amb l’associació del Centre d’Art La Panera-Hospital Arnau de Vilanova, suposa un exemple perfecte de l’amalgama d’objectius i finalitats que pot acabar desenvolupant l’art en contextos hospitalaris, ja que s’hi pot apreciar l’afany artístic (ja que el director del projecte participa activament fent fotografies com els altres membres del projecte), documental (pel fet que es mostra el dia a dia de la vida a l’hospital per totes les persones que en ell d’alguna manera o una altra, hi conviuen : professionals, pacients, familiars, estudiants …), educatiu (ja que el vincle entre el director del projecte i el grup de participants va ser estret i va facilitar l’aprenentatge d’aquests) i terapèutic (especialment per algun dels participants).

Aquest no és el primer projecte que La Panera ha realitzat en col·laboració amb un hospital ja que l’any 2009, juntament amb l’Hospital Santa Maria i l’artista Francesc Ruiz, va organitzar uns tallers d’art contemporani a l’aula hospitalària del propi hospital. A més el 2010 organitzà l’exposició “Veure entre línies” i el projecte “Adoptar i imaginar-se un dibuix” amb  l’Hospital Arnau de Vilanova i l’artista Javier Peñafiel. Tots dos projectes també estaven emmarcats en el context dels projectes de l’Euroregió.

Un dels aspectes en què es pot recolzar amb força l’art és en l’educació. Amb la fundació de l’Art-Teràpia  en els noranta hi va haver via lliure per a la introducció de l’art en els hospitals i representa l’excusa perfecta perquè tots aquells professionals sanitaris interessats en l’art i la salut puguin unir ambdues en un màster que els permeti exercir-les simultàniament, donant accés a l’art contemporani i l’Art-Teràpia.

Cal no oblidar, la tasca creativa i improvisadora que exerceix la figura mèdica en aquells pacients que són especialment conflictius on cal estar constantment innovant perquè aquesta relació no es deteriori i el pacient acabi “desacreditant” la figura mèdica. L’art en general pot desenvolupar aquestes facultats imaginatives del personal sanitari per a benefici seu i dels seus pacients. També podria servir no només per a ús professional sinó per a ús personal a causa del “burnout” que suposa un treball que igual com l’art està carregat d’emocions.

Per la seva banda l’art, diguem-ne pur, pot promoure i “vendre” les instal·lacions hospitalàries com llocs propicis per a l’art, llocs carregats d’històries i emocions que mereixen la pena de ser captades i reinterpretades. D’aquesta manera es podria fomentar l’interès a artistes en formació i professionals artístics en aquest punt. Finalment, també es poden portar les idees a audaços empresaris, gestors culturals o especialistes de museologia i que estiguin decidits a invertir en aquestes finalitats. Quedaria així entreteixit, com va dir Joan Miró, “un gresol interdisciplinari entre art i vida” i podríem reinterpretar l’ambient hospitalari  i que l’art contemporani creí unes instal·lacions propícies per a la convivència artística-hospitalària.

D’altra banda podem preguntar quin sentit té l’art a l’hospital i la veritat, vist així no té gaire sentit però si ens preguntéssim com evitar l’art a l’hospital la resposta és molt més simple i no necessita estudis ni estadístiques, doncs l’art és inherent a l’ésser humà. Aquest necessita comunicar-se i expressar-se, crear i enriquir-se (mental o econòmicament) i aquestes són algunes de les qualitats de l’art.

Finalment a nivell personal el Projecte m’ha servit per ser conscient de la meva posició en l’àmbit sanitari i en l’art. Com a estudiant de medicina m’he adonat que em sento encara més a prop dels pacients que de la figura mèdica: per això la majoria de les meves fotos són sobre ells. Intento expressar d’alguna manera el que ells no diuen o no s’atreveixen a dir (per això poso inscripcions que solen haver en els banys). Aquestes últimes em criden especialment l’atenció perquè són una mostra de la necessitat d’expressar-se i de generar art que ja hi ha a les persones. És a dir, no cal que s’organitzi un projecte artístic perquè la gent tregui el que sent, però sí que necessita un projecte perquè la gent s’atreveixi a mostrar-ho obertament. Tot això em porta a la conclusió que moltes vegades es parla d’art com curatiu, però això dona la sensació que aquesta faceta de l’art és només “apta” per a malalts hospitalitzats, quan en realitat, una persona sana pot gaudir obertament d’ell, per convertir-se una persona més sana encara. ♦

Marta Micol Bachiller. 

4art curs del Grau de Medicina.

Facultat de Medicina.

Universitat de Lleida.

————————————————————————————-