Propagant la senescència / Centre de Regulació Genòmica a Barcelona

 Les secrecions de cèl·lules senescents afecten els seus veïns, i podrien afectar el càncer i l’envelliment. 

 Al final de la seva vida, després d’haver-se dividit cinquanta vegades o més, les nostres cèl·lules sovint descansen i es “jubilen”. Entren en un estat conegut com senescència en què segueixen actives però no es poden duplicar més. Encara que sempre s’ha associat a l’envelliment, aquest fenomen també s’activa mitjançant oncogens que mantenen a ratlla les cèl·lules que estan danyades o són perilloses i eviten així la seva propagació. Investigacions recents han demostrat que aquesta podria ser una tècnica de prevenció per al càncer crucial, ja que la senescència pot ser induïda en les primeres etapes del desenvolupament del càncer reprimint així el creixement tumoral.

 Ara, una investigació del MRC Clinical Sciences Centre al Regne Unit amb la participació a Espanya del laboratori del Dr. Salvador Aznar-Benitah (Professor Investigador ICREA) al Centre de Regulació Genòmica (CRG) revela un nou detall: mitjançant la secreció d’un còctel de factors les cèl·lules senescents poden transmetre el seu estat de “jubilació” a altres cèl·lules properes.

 

 La investigació, publicada aquesta setmana a la revista Nature Cell Biology i dirigida per Jesús Gil (Grup proliferació cel·lular a l’MRC-CSC), és fruit d’una col·laboració internacional que inclou grups d’Alemanya, Espanya i el Regne Unit, i confirma una cosa que s’ha sospitat durant molt de temps, però mai s’havia comprovat: que les cèl·lules poden transmetre l’estat senescència a les seves veïnes. “Sabem des de fa més de 20 anys que les cèl·lules senescents segreguen una gran quantitat de factors, però no va ser fins fa aproximadament una dècada que les persones es van adonar que això no era un subproducte inútil o una curiositat, sinó que podria influir profundament les cèl·lules de l’entorn “, comenta Gil. 

 
Els efectes d’aquest conjunt de secrecions, coneguda com fenotip secretor associat a senescència (SASP), no són gens senzills. “En funció de les cèl·lules i l’ambient, el fenotip senescent pot promoure o suprimir el desenvolupament de tumors”, comenta Gil. És evident que qualsevol intent d’utilitzar aquest fenomen en teràpies contra el càncer haurà d’arribar a comprendre aquest comportament contradictori, i explicar la manera en què actuen aquestes secrecions. 


 El que Gil i el seu equip es van qüestionar sobre aquest ‘secretoma’ o conjunt de secrecions, era si podria causar senescència en altres cèl·lules properes. La resposta va ser un sí rotund. “Hem trobat que tant in vitro [cultius de laboratori experimental] com in vivo [teixit real], les cèl·lules senescents estan envoltades per cèl·lules normals que han adoptat el fenotip senescent”. Amb l’existència d’aquest ‘envelliment paracrí’ confirmat, el següent pas va ser utilitzar proteòmica quantitativa -una tècnica per analitzar en detall el contingut de proteïnes d’una mostra- juntament amb un cribratge de fàrmacs per identificar que múltiples factors secretats estaven causant la transmissió de la senescència. 

 
”Hem descobert que l’imflamasoma – un multicomplex de proteïnes relacionat amb infeccions – també és important en la regulació del secretoma i en el control del comportament de les cèl·lules senescents,” revela Gil. “Hem identificat factors produïts per les cèl·lules senescents que reforcen la propagació. Aquests factors són majoritàriament dianes fàcils i solubles per als fàrmacs. Això vol dir que els podem inhibir o activar utilitzant medicaments que ja estan disponibles.” Definir el que fa que aquest secretoma augmenti o suprimeixi el desenvolupament de tumors serà crucial per al desenvolupament de fàrmacs. 

 Ja existeix una gamma de teràpies a favor de la senescència que s’està provant amb l’objectiu de maximitzar el seu poder supressor de tumors. A la dècada dels 60, quan es va descobrir la senescència per primera vegada, ja es va estudiar la idea de la senescència paracrina però finalment es va desestimar. 50 anys més tard els científics finalment han demostrat la seva existència, i en fer-ho, desvetllen un nou element per a la comprensió d’aquesta via d’investigació que podria donar lloc a una nova generació de tractaments contra el càncer. ♦

Treball de referència: Acosta et al,  “A complex secretory program orchestrated by the inflammasome controls paracrine senescence”. Nature Cell Biology, 2013. DOI: 10.1038/ncb2784