La tesi doctoral de Leonardo Francalanci estudia el català del comentari de Bernardo Ilcino als “Triumphi” de Petrarca / Universitat de Girona
El comentari de Ilcino va tenir una àmplia difusió en l’Europa del Renaixement. La versió catalana, datada a finals del segle XV o principis del XVI, és anònima. La recerca de Leonardo Francalanci permet situar l’autor de la traducció en l’entorn de la ciutat de València.
Molt aviat, les còpies de Il Triumphi van circular per Europa i, amb la impremta, la seva circulació va incrementar-se encara més fins ben entrat el segle XVI. Els Triumphi eren un poema al·legòric en llengua italiana composats en terça rima i que es compta entre les darreres obres de Petrarca. El text original es divideix en sis capítols, cadascun d’ells dedicat a un triomf, en què el poeta representa la vida humana a través d’al·legories, com són la lluita contra les passions, la consciència, la fugacitat de les coses terrenals o la victòria en l’Eternitat.
Els comentaris a l’obra de Petrarca es van generalitzar per acompanyar el lector en la lectura dels passatges més difícils. Un d’ells, el comentari de Bernardo Ilcino, va ser traduït al català. Ara, una tesi doctoral de la Universitat de Girona, que ha defensat Leonardo Francalanci, i que ha estat dirigida per Mariàngela Vilallonga i Josep M Nadal, n’ha fet l’estudi lingüístic del text.
Autor de nom desconegut però amb accent valencià
La recerca ha revelat que la traducció catalana del comentari de Bernardo Ilicino als Triumphi de Petrarca, anònima, va ser realitzada entre el darrer quart del segle XV i els primers anys del segle XVI per un autor d’àrea lingüística valenciana. L’element més significatiu d’aquest text és, sense dubtes, que el nostre traductor anònim va decidir traduir al català només el comentari, deixant els versos poètics en italià. Cal remarcar que, en un estudi anterior, Francalanci havia demostrat que el model a partir del qual es va realitzar la traducció és un incunable venecià de 1478, en què s’editen els Triumphi amb el comentari de Bernardo Ilicino de manera conjunta amb el Canzoniere (Rerum Vulgarium Fragmenta), amb el comentari de F. Filelfo. L’autor de la tesi afirma que “no ens trobem al davant d’una glossa en sentit medieval, sinó que el text del comentari i els versos del poema constitueixen, diferentment del que es podria pensar, un conjunt unitari i coherent”. L’actitud envers l’original italià representa, en opinió de Fancalanci, una declaració d’intencions força clara per part de l’autor, que proporciona valuoses informacions per a la història de la recepció de Petrarca i de la seva obra entre els literats catalans.
“Avui en dia –explica Bernardo Francalanci– els pocs estudiosos que s’han interessat pel comentari de Ilicino el consideren un text feixuc i prolix, que ofega amb un ingent allau d’informacions l’elegància del poema triomfal”. Adverteix que es tracta, tanmateix, d’un criteri modern i postpetrarquista, que no concorda en absolut amb el valor que se li atribuïa al segle XV. Ho demostra ambla prova que constitueix l’extraordinària fortuna editorial que va tenir aquest comentari als Triumphi (50 edicions entre 1475 i 1525) que, en efecte, suggereix un escenari molt diferent i confirma que, aleshores, la feina exegètica de Ilicino representava, amb totes les seves limitacions estètiques i literàries, una ajuda inestimable per entendre els versos més hermètics dels Triumphi. Dit d’una altra manera: durant l’últim quart del Quattrocento, i fins a la primera meitat del segle XVI, qui llegia els Triumphi ho feia quasi certament a través del comentari de B. Ilicino.
Francalanci, en la tesi, s’ha ocupat de manera exhaustiva en l’estudi lingüístic de la traducció. Ha abordat, per exemple, la qüestió diatòpica. “La traducció sembla apuntar cap a un autor valencià, en sentit ampli, de les darreries del Quatrecents, però m’interessava saber a quin ambient pertanyia, si era un autor culte o quins eren els seus models lingüístics, perquè el context sociocultural de la València d’aleshores té uns referents específics, sobretot en l’àmbit lingüístic”, aclareix.
Un aspecte rellevant de la recerca és l’anàlisi de la relació entre la traducció catalana i el seu model italià, a través de la tria del lèxic, per tal d’identificar possibles italianismes, i els eventuals calcs sintàctics i/o semàntics, que el filòleg italià ha dut a terme perquè, “em sembla molt interessant entendre com i perquè es produeixen alguns errors de traducció i quin és el context que n’afavoreix la gènesi”.♦
