La Universitat de València participa en la descoberta del microbioma oral mil•lenari de la placa dental
La Universitat de València ha participat en el desenvolupament d’una nova metodologia la qual ha permés descriure amb detall, per primera vegada, la flora microbiana de la cavitat oral en una població arqueològica. D’aquesta manera s’obri la porta a aplicar aquesta tècnica a fi de facilitar la comprensió de la història evolutiva humana.
L’investigador postdoctoral Domingo Carlos Salazar García, doctor per la Universitat de València, ha estat part de l’equip internacional que ha descobert el microbioma oral mil·lenari atrapat a la dentadura d’esquelets d’un miler d’anys, procedents del jaciment medieval alemany de Dalheim. La clau de la troballa és la placa mineralitzada als càlculs dentals, la qual conserva els bacteris i les partícules microscòpiques de menjar, tot creant una espècie de receptacle per als microbiomes. Els resultats d’aquesta recerca pionera sobre l’ecologia del microbioma oral i la seua funció s’ha publicat en línia a Nature Genetics i ha comptat amb contribucions de trenta-dos científics de vint institucions a set països.
Domingo Carlos Salazar, en l’actualitat investigador en el Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology (Leipzig, Alemanya), comenta que, fins ara, se sabia que als càlculs dentals es preservaven micropartícules de restes de menjar, tot i això, “desconeixíem que el seu grau de preservació fóra tan bo”. Salazar García argumenta que s’està demostrant que els càlculs dentals “són una finestra molt important al passat, perquè tenen la capacitat d’aportar informació molt valuosa sobre la salut i l’alimentació dels nostres ancestres, alhora que el seu estil de vida. Mai fins ara havíem estat capaços d’obtindre tantes dades d’una mostra tan menuda”.
Bacteris invariables responsables de la malaltia periodontal
La investigació ha descobert que la cavitat oral dels antics humans manté nombrosos patògens oportunistes i també que la malaltia periodontal és causada pels mateixos bacteris que en el passat, malgrat els grans canvis en la higiene i la dieta humana. L’equip internacional de científics també ha descobert que el microbioma oral antic humà ja disposava dels mecanismes genètics bàsics per a la resistència a antibiòtics (huit segles abans de la invenció dels primers antibiòtics terapèutics en la dècada de 1940). A més de la informació sobre salut, els investigadors, mitjançant anàlisis del DNA antic, han identificat components de la dieta, como ara les espècies de plantes i animals que menjaven les poblacions antigues. Entre elles, blat, col, ovella o porc.
El treball -dirigit per Christina Warinner de la Universitat de Zurich i la Universitat d’Oklahoma- revela que a diferència dels ossos, els quals perden ràpidament gran part de la seua informació molecular quan són soterrats, el càlcul dental entra al sòl en un estat molt més estable que ajuda a preservar les biomolècules. Per aquesta raó, l’anàlisi de DNA antic no es va veure compromés per l’enterrament de les restes.
Aquest grup de científics ha aplicat, per primera vegada, tècniques de seqüenciació massiva de DNA a càlculs, juntament amb altres proteòmiques capaces d’identificar proteïnes preservades a ells. En conseqüència, s’ha pogut reconstruir el genoma dels patogens periodontals, alhora que aconseguir la primera evidència de la dieta dels antics humans a través de biomolècules. Aquest estudi no sols ajuda a millorar la comprensió de l’evolució del microbioma oral humà, sinó també els orígens de la malaltia periodontal, la qual provoca canvis en la dentició i es caracteritza per la inflamació crònica amb resultat de pèrdua de dent i os. Hui, la malaltia periodontal severa afecta a més del 10% de la població mundial, vinculada a altres d’origen cardiovascular, pulmonar o diabetis tipus II.
Salazar García recorda que des del món de l’arqueologia, fins ara, “no s’ha donat tota la importància que es mereixien als càlculs dentals. Per tant, caldrà que durant les excavacions i processat posterior del material s’eviten danys a una part del registre arqueològic que podria aportar, fins i tot, més informació que les mateixes dents”.
El valencià Domingo Carlos Salazar García és investigador postdoctoral al Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology, però manté encara una intensa col·laboració amb la Universitat de València. Treballa en arqueologia biomolecular amb l’objectiu de reconstruir el tipus d’alimentació i l’estat de salut dels nostres ancestres, com també la seua interacció amb l’entorn. És llicenciat en Medicina per la Universitat de València i en Història, per la mateixa institució, amb premi Extraordinari, doctor europeu en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat de València, amb Excel·lent Cum Laude i Màster en Medicina Forense per la Fundació ADEIT-Universitat de València. Salazar García compta amb més de 40 publicacions en revistes i llibres internacionals i nacionals, científics i de divulgació. Ha estat convidat com a ponent en institucions com la National Geographic Society i ha participat en més de 40 congressos nacionals i internacionals.♦
