Que és el realisme màgic?

 El realisme màgic és un moviment del segle XX que consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de pintures o narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Es caracteritza per la precisió quasi fotogràfica del realisme en un context pictural o narratiu que estranya.

 Conegut també com a postexpressionisme, s’inicià en la pintura vers el 1920 amb l’obra de Giorgio De Chirico, la segona etapa de producció de C.Carrà i el grup Valori Plastici, fou continuat per Roy i René Magritte, Paul Delvaux, Otto Dix i Balthus. Va fer furor als Estats Units als anys 1930-40.

 En la literatura, el terme prové de Massimo Bontempelli. En les obres literàries d’aquest moviment hi ha una gran presència d’imatges líriques, del recurs de la sinestèsia i descripcions subjectives de la realitat, que ajuden a desdibuixar les fronteres entre l’existent i la fantasia, ja que determinats elements només són versemblants pel punt de vista adoptat pel narrador o per l’atmosfera de somni general. En aquest marc té una especial rellevància la mort, que no suposa un final sinó una fase més, perquè moltes criatures mortes interaccionen amb normalitat amb la resta de personatges.

 Uns autors destacats són Ernst Theodor Amadeus Hoffmann, Gustav Meyrink, Alain Fournier i Henry Rider Haggard.

 Els autors llatinoamericans més rellevants d’aquest moviment són Gabriel García Márquez, Rómulo Gallegos, Juan Rulfo, Laura Esquivel o Isabel Allende.

Característiques del realisme màgic

 Els següents elements són presents en moltes novel·les del realisme màgic, però no necessàriament tots es presenten en les novel·les i també altres obres pertanyents a altres gèneres poden presentar algunes característiques similars.

– Contingut d’elements màgics / fantàstics, percebuts pels personatges com a part de la “normalitat”.

– Elements màgics potser intuïtius, però (en general) mai explicats.

– Presència del sensorial com a part de la percepció de la realitat.

– En termes d’espai la majoria s’ubica en els nivells més durs i crus de la pobresa i marginalitat social, espais on la concepció màgica, mítica es fa present.

– Els fets són reals però tenen una connotació fantàstica, ja que alguns no tenen explicació, o són molt improbables que passin.

-Es refereix a la novetat dels personatges irreals que sempre actuen sense actuar, és a dir, que la copiositat del personatge es veu reflectida en cada lletra de la novel·la.

Personatges

 Aquests personatges tenen en la consciència tres esferes actives : el conscient (té noció del que fa), l’inconscient (no té consciència dels seus actes) i el subconscient (hi són les coses però no arriba a ser conscient).

Temps

 Trobem quatre postures :

– Temps cronològic : Les accions segueixen el curs lògic del temps.

– Ruptura de plànols temporals: barreja de temps present amb temps passat (regressions) i temps futur (avenços).

– Temps estàtic: El temps cronològic es deté, és com si no transcendís, en canvi, flueixen els pensaments dels personatges.

– Temps invertit: És el més contradictori: considerar la nit dia quan llegim: “Era l’alba. Es va fer la nit”, entre d’altres.♦