Rere la pista dels llacs esteparis de Mongòlia / UB

 Catalogar més de 12.000 llacs i llacunes de l’estepa de Mongòlia, identificar noves espècies de crustacis desconegudes fins ara i desenvolupar estratègies per diagnosticar l’estat dels llacs de la península Ibèrica i el continent europeu són alguns dels reptes científics que aborda el Catàleg limnològic dels llacs de Mongòlia, un projecte dirigit per l’investigador Miguel Alonso, col·laborador del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i expert en l’estudi de la limnologia de llacs i aiguamolls.

 Mongòlia és un ampli i àrid país centreasiàtic que conté llacs i zones humides similars als de les estepes i muntanyes ibèriques. Escassament poblat i amb temperatures extremes, aquest país encara té una gran quantitat de llacs i rius que s’han mantingut quasi intactes des de fa milers d’anys fins avui. La seva situació geogràfica, oposada a la de la península Ibèrica, permet establir relacions taxonòmiques entre organismes dels extrems longitudinals del Paleàrtic.

 De Mongòlia a la península Ibèrica

 Els llacs esteparis es poden trobar en planes de regions de clima continental a diferents latituds de tot el planeta. Solen ser llacs poc profunds, molt fràgils, que es dessequen fàcilment i tenen una elevada productivitat biològica. «Els llacs esteparis són ecosistemes extraordinàriament valuosos», assegura Miguel Alonso, que és membre del Grup de Recerca Freshwater Ecology and Management (FEM) de la UB. «A Mongòlia trobem llacunes en un estat excepcional de conservació que són semblants a les que existien a la península Ibèrica abans de ser destruïdes per l’acció humana», continua l’expert.

 Grans llacs permanents d’aigua dolça, llacunes temporals d’aigües mineralitzades o llacs hipersalins són alguns dels ecosistemes estudiats des de l’any 2005 per les expedicions dirigides per Miguel Alonso a Mongòlia. El projecte ha permès fins avui estudiar les característiques ecològiques de 880 llacs esteparis del país mongol, en el marc del Programa de Conservació de la Biodiversitat d’Endesa i amb la col·laboració de la Universitat Nacional de Mongòlia.

 A la recerca de les autèntiques estepes

 «A l’Àsia central trobem les autèntiques estepes», explica Alonso. «A diferència del que passa al nostre país, a Mongòlia la pluja i la calor coincideixen a l’estiu i la sequera i el fred extrem a l’hivern, la qual cosa defineix l’autèntic domini estepari». Tot i així, els llacs esteparis asiàtics són molt similars als de la Península, amb clima mediterrani, i comparteixen moltes similituds en hidromorfologia i en comunitats biològiques.

 «La recerca ―continua Alonso― ens permet establir comparacions i relacions biogeogràfiques entre espècies vicàries dels llacs esteparis ibèrics, que estan desapareguts o profundament alterats en l’actualitat. Aquest projecte també ajudarà a establir indicadors sobre l’estat ecològic de referència en llacs esteparis de l’Europa industrialitzada, tal com exigeix la normativa europea actual».

 Més espècies al mapa de la biodiversitat a l’Àsia central

 Galaziella murae, Alona irinae, Alona floessneri i Phallocryptus tserensodnomisón les noves espècies de crustacis descobertes que amplien el mapa de la biodiversitat als ecosistemes lacustres a Mongòlia. Són crustacis branquiòpodes, un grup molt antic de crustacis, considerats autèntics fòssils vivents que encara conserven característiques ancestrals. Segons els resultats, P. tserensodnomipresenta moltes similituds amb P. spinosa, una espècie del Paleàrtic occidental. En el cas d’A. floessneri, aquesta espècie sembla tenir una alta afinitat amb Alona salina ―espècie identificada per Alonso el 1996 a Espanya―, que és freqüent a les llacunes del Bodón Blanco (Bocigas, Valladolid) i en altres llacunes endorreiques ibèriques i de l’Iran.

 Tal com explica Alonso, que ha descrit vint espècies biològiques al llarg de la seva trajectòria investigadora, «estudiem els crustacis com a bioindicadors perquè són organismes altament especialitzats, molt fidels al seu hàbitat natural, amb un cicle de vida relativament llarg, i deixen rastres biològics que són fàcilment recognoscibles i permanents de gran interès científic, fins i tot per a reconstruccions paleoclimàtiques».

 Llacs esteparis: un escenari alarmant a la Península

 La sobreexplotació d’aqüífers per la mineria i alguns projectes de transvasaments hidrològics són les amenaces més directes per a la conservació d’aquests ecosistemes de les planes mongoles. Però a la península Ibèrica la situació dels llacs esteparis és realment alarmant. Tal com apunta Miguel Alonso, que va fer el doctorat a la UB sota la direcció del prestigiós ecòleg Ramon Margalef, «al nostre país, existeixen zones estepàries que són úniques a l’Europa occidental, com els Monegres, la conca de l’Ebre, la conca del Duero, el Tajo-Guadalquivir, la Manxa, etc. No obstant això, els últims anys s’han fet intervencions que han provocat la desaparició de moltes de les llacunes més emblemàtiques en aquestes àrees. L’agricultura és la principal amenaça per a aquests ecosistemes però encara hi ha possibilitats de recuperació i regeneració d’alguns d’ells i no seria difícil fer-ho. Cal utilitzar tota la nostra intel·ligència i voluntat per conservar-los».♦

Imatge: El projecte està dirigit per l’investigador Miguel Alonso, col·laborador del Departament d’Ecologia de la UB i expert en l’estudi de la limnologia de llacs i aiguam.