La Universitat de València estudia les zones humides per conèixer el seu potencial com a embornal de carboni per mitigar el canvi climàtic

Un grup d’investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, liderat pel professor Antonio Camacho, està estudiant els principals tipus de zones humides ibèriques per a conèixer el seu potencial com a embornal de carboni i, d’aquesta manera, poder millorar la seua gestió i reforçar la seua acció en la mitigació del canvi climàtic. Aquest treball, el qual s’ha desenvolupat en col·laboració amb l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, s’ha finançat al 50% per la Universitat de València i la Fundació Biodiversitat amb un total de 59.000 euros. A més, la recerca continuarà al llarg de 2015 mitjançant un projecte que avaluarà els principals factors que afecten la capacitat de segrest de carboni d’aquests ecosistemes.

El professor Antonio Camacho subratlla que les anàlisis ja realitzades en aquest projecte, anomenat Carbonsink, han demostrat la importància de la conservació del bon estat ecològic dels aiguamolls per a “garantir el seu rol en la captació de carboni atmosfèric, així com per a reduir les emissions de metà, un gas que té una capacitat d’efecte hivernacle encara molt més potent que el CO2”.

La investigació de la Universitat de València també ha identificat factors clau en la regulació del cicle del carboni en les zones humides, com ara la temperatura, la salinitat de l’aigua, el nivell d’inundació i la concentració d’elements que tenen la capacitat d’actuar com a adobs. Alguns d’aquests, com apunta Camacho, “poden ser modificats, de diverses maneres, amb bones pràctiques de gestió i restauració que milloren l’estat de conservació dels ecosistemes i que, paral·lelament, ajuden al segrest de carboni atmosfèric per a mitigar el canvi climàtic”. El projecte que es comença a desenvolupar aquest mes, Carbopractic, farà el seguiment d’aquestes variables i permetrà dissenyar ajustaments amb models de gestió mediambiental.

Carbosink s’ha centrat en dos dels tipus de zones humides més estesos a la península Ibèrica. En primer lloc, les marjals costaneres -un dels ecosistemes valencians més característics- i, en concret, les dels Moros i del Parc Natural de Pego-Oliva. I, en segon, les llacunes salines, entre les quals es van escollir algunes de la Reserva de la Biosfera de La Mancha Húmeda. De fet, aquestes es troben entre les zones humides d’interior més rellevants i són paradigma peninsular en el context europeu. Alhora, han estat també seleccionades perquè la salinitat, tal com s’ha demostrat, pot jugar una funció clau en la regulació de l’emissió de metà.

Biològicament molt actius

Les zones humides es troben entre els ecosistemes biològicament més actius del planeta i, tot i la seua superfície relativament menuda en comparació amb altres tipus d’espais naturals, tenen un paper fonamental en els cicles biogeoquímics a escala planetària i, en conseqüència, la seua conservació i bones formes de gestió poden ajudar en la mitigació del canvi climàtic.

El grup de Limnologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València té una dilatada trajectòria en l’estudi de l’ecologia dels ecosistemes aquàtics i en aquest grup, el professor Antonio Camacho i el seu equip centren les seues investigacions en els patrons ecològics que governen el funcionament dels ecosistemes aquàtics, així com també de la biodiversitat que aquests hi alberguen.♦