Manifest de Leiden

Ismael Rafols, de l’Institut INGENIO (UPV-CSIC), és un dels creadors del decàleg per a l’ús transparent i eficaç dels indicadors bibliomètrics

Ismael Rafols, investigador de l’Institut INGENIO, centre mixt de la Universitat Politècnica de València (UPV) i el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), és un dels autors del Manifest de Leiden, un document redactat per cinc experts en avaluació científica i publicat per la revista Nature, que presenta un decàleg de principis per a l’ús transparent i eficaç dels indicadors bibliomètrics.

Sorgit com a conseqüència del gran increment en l’ús d’aquests durant els últims anys a l’hora de realitzar les avaluacions de l’activitat científica, el Manifest de Leiden pretén ajudar a resoldre els problemes derivats d’aquest significatiu augment.

I és que, avui dia, el bon ús dels indicadors bibliomètrics és fonamental. No en va, a Espanya, les oficines d’avaluació han institucionalitzat el seu ús de manera quasi automàtica, i han provocant, per exemple, que l’adjudicació dels sexennis als científics depenga del seu factor d’impacte, que afecta en molts casos de manera negativa les seues recerques.

 La XIX Conferència Internacional de Ciència i Indicadors Tecnològics, l’origen

El decàleg té l’origen en la XIX Conferència Internacional de Ciència i Indicadors Tecnològics, celebrada el passat mes de setembre a la Universitat de Leiden (Països Baixos). En aquesta, entre altres temes, es va valorar la possibilitat de redactar un document conjunt que reculla una sèrie de principis-guia per a un ús responsable dels indicadors bibliomètrics, voluntat que finalment ha derivat en el Manifest de Leiden.

 El decàleg

 Aquest agrupa deu regles que cal seguir per a un bon ús dels indicadors bibliomètrics en l’avaluació de l’activitat investigadora, que poden resumir-se en aquestes:

1. Els indicadors, com a informació quantitativa que són, no poden substituir els criteris d’avaluació valoratius dels experts, sinó que han de servir d’ajuda a aquests.

2. L’avaluació de l’activitat investigadora ha d’ajustar-se a la missió o els objectius de la institució, investigador/a o grup que està sent avaluat.

3. Han de desenvolupar-se indicadors que reflectisquen l’impacte d’activitats de recerca d’àmbit local o regional realitzades en llengües diferents de l’anglès.

4. Els indicadors han de ser simples i respectar la complexitat de l’àmbit, per a facilitar la transparència de les avaluacions.

5. Les persones avaluades han de poder verificar l’anàlisi dels indicadors i, si no estan d’acord, demanar una reavaluació.

6. S’han de tenir en compte les diferències en l’impacte existent entre els diferents camps de recerca a l’hora d’elaborar els indicadors.

7. No poden usar-se indicadors que no tinguen en compte el context de l’investigador/a per complet.

8. Cal evitar falses concrecions i precisions. Per exemple, el factor d’impacte d’una revista es publica amb tres decimals, però només un té sentit.

9. S’ha de valorar l’efecte que provoquen alguns indicadors com a incentius que afavoreixen unes activitats i desfavoreixen unes altres.

10. Els indicadors han de ser revisats i actualitzats de forma contínua.

 “No estem contra els indicadors, però han d’utilitzar-se de manera responsable”

Ismael Rafols explica que “en absolut estem contra els indicadors. Són útils i, ateses tant les dimensions, com la responsabilitat social que té la ciència, són fins i tot necessaris. Però una cosa és utilitzar-los de manera responsable per a comprendre i ajudar a pensar en la presa de decisions, i una altra és que s’utilitzen de forma automàtica com a màquines avaluadores”.

“En el cas espanyol”, conclou Rafols, “la nova tendència cap a la màquina avaluadora s’associa amb la vella burocràcia i crea un producte tòxic que creiem que allunya la ciència del teixit econòmic i social”.♦