Estudien l’adaptació al canvi climàtic dels escarabats subterranis del Pirineu / CSIC-UPF

•Científics de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) han estudiat l’adaptació al canvi climàtic i la tolerància tèrmica de 85 d’aquestes espècies endèmiques del Pirineu

•Conclouen que les espècies més vulnerables són les que viuen en les àrees més càlides, prop de la costa del Garraf

•El treball, publicat a “Scientific Reports”, mostra que els models actuals per preveure l’adaptació de les espècies no són adequats per a aquelles amb poca mobilitat

Davant els diferents escenaris de canvi climàtic, i de cara a la conservació d’espècies, els científics intenten esbrinar i predir com s’adaptaran els animals als canvis del seu entorn, especialment a l’augment de temperatura.

Gairebé tots els estudis realitzats fins a ara es basen en els anomenats models de “nínxol ecològic”, en els quals s’assumeix que els animals ocupen un espai amb unes certes característiques i que, davant possibles canvis, es desplaçaran per buscar un nínxol ecològic similar. Però aquest model sobreestima la capacitat que tenen els animals per moure’s lliurement, i infravalora la possibilitat que puguin adaptar-se als canvis del seu entorn i romandre-hi. Això és especialment rellevant si es tracta d’espècies amb poca mobilitat.

Quan s’apliquen aquests models a espècies que gairebé no es desplacen, com seria el cas d’insectes que viuen en coves, “aquests estudis donen resultats catastròfics”, explica l’investigador David Sánchez-Fernández, fins fa poc a l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC -UPF). ¿Fins a quin punt aquestes “prediccions” tan pessimistes són reals?

La qüestió de fons és que no s’ha estudiat prou la capacitat dels animals d’adaptar i persistir en el seu entorn. Un grup de científics liderat per Ignacio Ribera, de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), es proposa precisament això: validar els models usats per preveure l’adaptació de les espècies a l’augment de temperatures.

En un treball que acaben de publicar a “Scientific Reports”, del grup Nature, i que té com a primer autor a David Sánchez-Fernández, els científics han estudiat 85 espècies d’escarabats subterranis del grup dels Leptodirini. Aquestes espècies són molt interessants, ja que a més de ser endèmiques del Pirineu, presenten les adaptacions típiques al medi subterrani, per exemple han perdut els ulls i les ales. No surten a la superfície ni fan grans desplaçaments. Viuen en coves i intersticis rocosos al medi subterrani profund, ecosistemes homogenis amb unes condicions ambientals molt estables, de manera que són un bon model per estudiar els efectes del canvi climàtic.

Els científics han fet servir diferents mètodes per avaluar el rang de temperatures al que poden adaptar-se. Per això han combinat models de nínxol, estudis fisiològics i anàlisi filogenètics. Les anàlisis revelen que els escarabats tenen un rang de tolerància de 0 a 20 ºC de temperatura. Els científics conclouen que les espècies més vulnerables als efectes del canvi climàtic són les que viuen en les àrees més càlides, a la costa del Garraf, que actualment es troben a una temperatura mitjana de 11 ºC i que, segons les previsions, es trobaran a temperatures properes als 20ºC a 2080, pròximes al límit de la seva tolerància tèrmica. En canvi, en zones més altes de muntanya les espècies es troben actualment a temperatures d’entre 6 i 7 ºC, que en el 2080 podrien arribar fins uns 12 ºC.

David Sánchez-Fernández apunta que aquest és justament un escenari contrari al que normalment es planteja, en el qual les espècies que es pressuposen en major perill i amb més probabilitat de desaparèixer són les que estan en zones més fredes.

El treball mostra que els models de nínxol tradicionals no funcionen bé per a les espècies amb poca capacitat de dispersió (la majoria d’elles espècies amb alt interès de conservació i a les que van a parar escassos fons de recerca).

En general, diuen els científics, les estratègies de conservació de cara al canvi climàtic estan basades en la gestió dins d’àrees protegides i mesures per incrementar la connectivitat d’hàbitats. No obstant això, per a les espècies de coves subterrànies i moltes altres espècies amb poca capacitat de dispersió, aquestes mesures podrien ser insuficients, ja que sovint es troben fora d’àrees protegides i el desplaçament a altres zones és gairebé impossible.

La biodiversitat subterrània ha estat generalment oblidada en els programes de conservació, malgrat constituir un patrimoni evolutiu de gran importància, diuen els investigadors. Només als Pirineus es coneixen més de 160 espècies de Leptodirini, totes elles endèmiques, majoritàriament exclusives de l’ambient subterrani.♦

Article de referència: Sánchez-Fernández, D., Rizzo, V., Cieslak, A., Faille, A., Fresneda, J., & Ribera, I. (2016). Thermal niche estimators and the capability of poor dispersal species to cope with climate change. Scientific Reports, 6, 23381. http://doi.org/10.1038/srep23381

IMATGE: Troglocharinus ferreri, especie amenazada del Garraf. Autor imatge: Agustí Meseguer.