L’Acadèmia del Cinema Català homenatja els primers grans estudis sonors de l’Estat, Orphea Film i Estudis Trilla

Ubicats a Barcelona, van esdevenir la principal plataforma de rodatge i sonorització entre els anys 30 i 60

El 1932 Barcelona va esdevenir la principal plataforma de rodatge i sonorització del cinema estatal gràcies a Orphea Film i Estudis Trilla, dos estudis ubicats a Montjuïc que van funcionar fins el 1956. L’Acadèmia del Cinema Català recorda aquest dimarts la història d’aquells anys amb la inauguració d’un gran mural creat per Roc Blackblock a l’Avinguda Ferrer i Guàrdia. En paral·lel, l’Acadèmia ha estrenat a l’auditori del CaixaForum un muntatge inèdit d’imatges d’arxiu que sonoritzades en directe per commemorar l’arribada del cinema sonor a Barcelona, seguit d’una taula rodona sobre l’oblit del passat cinematogràfic barceloní.

L’Acadèmia del Cinema Català va iniciar el 2016 una línia d’activitats de recuperació del patrimoni cinematogràfic català amb què va reivindicar, en primer lloc, la Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, reconeguda com a ‘Tresor de la Cultura Cinematogràfica Europea’ per acollir el rodatge de la mítica Chimes at Midnight (Campanades a mitjanit), d’Orson Welles. El 2017 va ser el torn d’Esplugas City i els Estudis Balcázar, l’espectacular plató dels espagueti-westerns dels anys 60 i 70.Aquest 2018 l’Acadèmia ret homenatge als primers estudis de cinema sonor de l’Estat, ubicats a la muntanya de Montjuic: els Orphea Film i els Estudis Trilla. Els Trilla, concebuts com a estudi auxiliar, van ocupar l’antic Pavelló de la Metal·lúrgia de l’Exposició Universal al novembre del 1931 i van funcionar fins al 1956. Poc després de la seva inauguració, a l’estiu del 1932, els Orphea Film obrien les seves portes al que havia estat el Palau de la Química. Gràcies a l’alt nivell tècnic de sonorització amb què es van equipar, l’any de la seva fundació van acollir totes les produccions rodades a l’Estat, convertint Barcelona en la capital de la indústria cinematogràfica espanyola. Entre elles, la primera producció sonora parlada en català, ‘El Cafè de la Marina’, dirigida per Domènec Pruna i basada en l’obra homònima de Josep Maria de Segarra. Sierra de Teruel, d’André Malraux, María de la O, amb Carmen Amaya o El último cuplé, amb Sara Montiel, són altres títols emblemàtics rodats en aquests platós, que tancarien les seves portes després de la filmació de La bella Lola, d’Alfonso Balcázar. L’any 1962 Orphea Film es va cremar sota estranyes circumstàncies. “És van cremar de manera misteriosa, ningú sap perquè, és una història molt cinematogràfica…”, expressava aquest dimarts la presidenta de l’Acadèmia. Davant del mural commemoratiu que van encarregar a l’artista Rock Blackblock, Isona Passola ha afegit que més enllà de l’origen del foc, “el que és cert és que als anys seixanta tota la indústria cinematogràfica va marxar cap a Madrid”. En aquest sentit, Passola ha reflexionat sobre com certs esdeveniments inesperats incideixen en la història cultural, en aquest cas, la del cinema català. “El cinema català va tenir una etapa molt baixa després d’allò. S’ha anat recuperant i ara hi ha un bon talent i un bon cinema, potser falten recursos per fer-lo, però ha canviat molt”. Ben a prop del mural que recorda els Orphea i Estudis Trilla, l’Acadèmia ha organitzat al CaixaForum l’estrena d’un muntatge inèdit d’imatges d’arxiu, que han sonoritzat en directe ‘foley artists’ (així es coneixien els encarregats de recrear el món sonor d’una pel·lícula en sincronia amb la imatge), per commemorar l’arribada del sonor a la capital catalana.

Neix l’Associació de Sonidistes de Catalunya

En el marc de l’homenatge als primers estudis sonors de l’Estat, s’ha presentat públicament l’Associació de Sonidistes de Catalunya, que neix després de dos anys de gestació. Ho ha explicat Amanda Villavieja, portaveu de l’entitat i sonidista que ha treballat, entre altres, en els darrers films d’Isaki Lacuesta. Villavieja ha explicat que ara fa un parell d’anys un grup de sonidistes “de directe, muntadors i postproductors” van decidir agrupar-se com a col·lectiu amb l’objectiu doble de generar un espai de debat on compartir i eixamplar coneixements professionals i també difondre el seu treball. “Volem donar-lo a conèixer a tots aquells que pensen que el so d’una pel·lícula és quelcom molt senzill, quan està conformat de moltes petites peces”. La sonidista ha lamentat que la seva especialitat és una feina en què “sempre han de trobar escletxes”, l’espai “que els deixen”. Villavieja reivindica la importància del so i la necessitat que sigui “part del motor” narratiu, al mateix nivell que altres parcel·les cinematogràfiques. L’associació neix amb una quarantena de professionals implicats, però Villavieja creu que el nombre acabarà sent més alt, tenint en compte al nombre creixent de professionals que es dediquen a aquesta especialitat.♦