4 artistes contemporànies presentaran les seves intervencions artístiques en 4 espais patrimonials i simbòlics de Catalunya
Laia Estruch, Dora García, Irene Solà i Mònica Planes presenten quatre intervencions artístiques en espais patrimonials de Catalunya
El conjunt rupestre de la Roca dels Moros del Cogul, la ciutat greco-romana del MAC Empúries, El Reial Monestir de Santes Creus i el MNACTEC de Terrassa acolliran les peces de les artistes
Aquest cap de setmana arrenca el cicle “Passat, Present”, un projecte impulsat pel Departament de Cultura i comissariat per Frederic Montornés, que començarà diumenge 25 de setembre amb la performance de l’artista Laia Estruch al conjunt rupestre de la Roca dels Moros del Cogul, a les Garrigues. El seguiran la Dora García a l’octubre al Reial Monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia, Alt Camp), la Irene Solà al novembre a la ciutat grecoromana del MAC Empúries (Alt Empordà) i la Mònica Planes al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental) al desembre.
“Passat, present” es desenvolupa en el marc d’una col·laboració entre dues direccions generals del Departament de Cultura, Patrimoni Cultural i Promoció Cultural, amb la voluntat que aquest cicle sigui el primer de futurs projectes conjunts que agermanin l’art contemporani amb el nostre llegat patrimonial.
En aquest projecte, quatre artistes contemporànies de diferents generacions nascudes o residents a Catalunya, presentaran les seves intervencions artístiques en quatre espais patrimonials i simbòlics de Catalunya.
Dur el passat al present significa rellegir la història amb una mirada contemporània, viatjar a un temps pretèrit sota el prisma de l’actualitat. Quan visitem els museus, monestirs, jaciments arqueològics o rupestres tenim accés només a la part visible d’un conjunt que, tot deixant en l’invisible allò que s’aparta del relat patrimonial que fonamenta una de les seves raons de ser, és prou representatiu del tresor que protegeixen. L’interès del cicle Passat/Present rauprecisament en aquestes parts que no es veuen, invisibles a ulls del públic, que no vol dir que siguin prescindibles ni tampoc que no tinguin importància.
En aquest sentit les quatre artistes d’aquest cicle, Laia Estruch, Dora García, Irene Solà i Mònica Planes han estat convidades a l’exercici de fer visible l’invisible en un espai museístic, monacal, arqueològic o rupestre.
L’obra que proposen les quatre autores, parteix de llargs processos de recerca i investigació, i s’adscriu a la recuperació de la memòria que permet un diàleg amb el passat des dels paràmetres del present.
La proposta, comissariada per Montornés, consisteix, per tant, en la revisió dels fons museístics o història del espais patrimonials per estudiar i reinterpretar-los des de perspectives per tant, en la revisió dels fons museístics per estudiar i reinterpretar aquests fons des de perspectives creatives amb la vocació de posar en valor la importància de l’acte d’investigar, ordenar, conservar i comunicar coneixement.
La selecció dels quatre espais triats tracen un arc temporal que va des de l’època prehistòrica a l’era industrial. El programa comença amb quatre propostes a equipaments gestionats per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural amb la voluntat d’anar-ho estenent a d’altres parts del territori.
Són els següents:
La Roca dels Moros és un dels jaciments rupestres més importants de la península Ibèrica, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998. Habitada des del Paleolític, la cavitat va ser utilitzada durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Al jaciment el Cogul s’hi identifiquen pintures de figures humanes i animals busquen captar el moviment dotant al conjunt d’un gran dinamisme. A partir d’aquesta i altres consideracions es diu que els autors d’aquestes pintures podien ser un grup de nòmades que, probablement realitzaven la transhumància.
La proposta de Laia Estruch (Barcelona, 1981) de treballar a partir d’aquest espai, respon a l’interès de l’artista en furgar i investigar els orígens de la nostra civilització -el moment en el qual es gesta i forma la veu, allà on la nostra cultura comença a prendre forma- i, en especial, aquella que fa de la tradició oral la seva pedra fundacional.
Interessada pels cants de la transhumància com a font primigènia de transmissió de coneixement, història i vida, Laia Estruch ha trobat en el paisatge del Cogul la partitura perfecte per extreure la veu de la terra però també la d’aquells que hi deixaren la seva empremta ara fa 5000 anys. Aquesta veu, la seva veu, només s’escoltarà en directe el dia que dugui a terme Hute, l’acció que realitzarà el proper 25 de setembre al jaciment de la Roca dels Moros. Un cop acabada aquesta acció, la seva veu, enregistrada, es podrà escoltar al centre d’interpretació del jaciment, juntament amb una selecció d’imatges fotogràfiques o en vídeo.
El Monestir de Santes Creus, fundat el 1160, reflecteix el model canònic dels monestirs del Císter -juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet-. Les tombes de Pere el Gran i Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, es troben al monestir en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major.
L’obra de Dora García (Valladolid, 1965) se centra en l’exploració la relació entre comunitat i individus i investiga les posicions marginals i les formes de solidaritat entre minories. En aquest sentit, la figura de les dones, centra bona part dels seus interessos. La proposta de treballar al Reial Monestir de Santes Creus deriva d’una sèrie d’imatges i representacions que es troben al monestir, i que paradoxalment, ressalten la presència femenina en un monestir cistercenc de monjos benedictins: un altar de Maria Magdalena, capitells del claustre amb l’expulsió del paradís o la figura d’una sirena, la tomba de la germana d’un abat, les tombes de monges i la tomba de Blanca d’Anjou i la seva mòmia –que va ser llançada en un pou i recuperada-.
La seva intervenció es presentarà el finals d’octubre a Santes Creus i constarà de 4 ó 5 cartel·les manuscrites, titulada María Magdalena a través de la qual l’artista explicarà una història de ficció en episodis que especula sobre la vida de Maria Magdalena més enllà de la mort. Segons es desprèn del Nou Testament i de diversos evangelis apòcrifs, Maria Magdalena era una distingida deixeble de Jesús de Natzaret i és des d’una perspectiva força singular que Dora García s’aproxima de la seva figura. La seva intervenció, concebuda com una acció puntual, és també susceptible d’esdevenir una obra permanent en la mesura en què es pot activar cada cop que s’instal·lin les cartel·les.
Empúries, seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega –l’enclavament colonial d’Empòrion– amb les restes d’una ciutat romana -l’antiga Emporiae– creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.
La tasca creativa Irene Solà (Malla, 1990) es desenvolupa indistintament a través de la literatura i les arts visuals. A Solà li interessen les històries, tant en la tradició oral com l’escrita i explora les formes com hem mirat el món durant segles.
Després de diverses visites a les ruïnes d’Empúries i als dipòsits del museu, Solà s’interessa pels diaris de l’arqueòleg Emili Gandia, escrits durant els primers anys d’excavacions a Empúries a principis del segle XX, desats en una caixa forta del museu.
A partir d’aquí, Solà investiga les veritables primeres excavacions al jaciment que remunten al 575 aC quan arriben els primers colons, grecs que venen de Focea, Turquia. Aquesta data representa un començament, la fundació d’Empúries.
La seva proposta, en conseqüència, parteix amb un viatge a Focea i els seus jaciments amb la voluntat d’emmirallar els dos jaciments -Empúries i Focea- i restablir una fugaç relació d’intercanvi entre les dues. Amb aquesta idea al cap, Solà viatja a Focea, troba i compra 20 postals de les ruïnes de l’antic assentament grec i les envia al Museu d’Empúries amb un text escrit al dors, explicant el seu viatge i altres impressions del seu periple.
Les vint postals juntament amb una vitrina on, de manera molt clara, s’explica com va ser l’arribada dels grecs de Focea a Empúries, és el nucli de l’exposició que es presentarà a la Biblioteca del Museu d’Empúries a partir del 26 de novembre de 2022. També s’editarà una publicació digital a partir dels textos escrits per Solà en les postals i, es farà una presentació pública de tot el projecte a les sales de la Biblioteca del Museu. Està previst que les postals entrin a formar part dels arxius del Museu.
El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) amb seu central a l’antic edifici modernista del Vapor Aymerich, Amat i Jover, a Terrassa, és una institució cultural que té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social.
La decisió d’assignar a Mònica Planes (Barcelona, 1992) el MNACTEC respon a l’interès de l’artista no només pels materials i les formes que poden adquirir sinó també i sobretot pel seu interès pels motors i la seva funció com a generadora d’energia i matèria, quelcom molt vinculat al seu treball com escultora.
Planes s’interessa per la relació entre moviment, forma i imatge canalitzada a través de la relació entre el cos i el material i també li va interessar l’arquitectura de l’edifici. L’edifici és una màquina.
Després de diverses visites, Planes troba que és a la sala de la màquina de vapor on hi ha el cor de la fàbrica, que avui és el museu. El fet que una sala estigui dedicada només a un motor desperta en ella la necessitat de pensar en un tipus d’intervenció que, a la manera d’un homenatge silenciós, faci visible els materials dels que es compon així com de les diferents fonts d’energia de les que en pot ser portant veu o tinguin a veure amb el funcionament d’aquesta màquina. La seva intervenció, entesa com una senyal en forma d’escultures de petit format, es presentaran el desembre al MNACTEC. La idea de Planes és que, entre totes les escultures, es pugui dissenyar una mena de seqüència destinada a centrar l’atenció en allò que durant tants anys ha estat i és el motor de la fàbrica: la seva màquina de vapor.