Estrena de la nova obra de teatre de Manuela Ané
La notícia de creació dramàtica
La noticia és que a Les, població de la Val d’Aran, està programada l’estrena de l’última obra de teatre de Manuela Ané: “Era vida en caishes”.
L’obra en aranès, que en català seria “La vida en caixes”, és una aproximació a la vellesa, a la gent gran, i com ens expliquen en la presentació de l’obra:
“es pretén apropar-nos a la vida corrent de persones ja velles que s’enamoren, viuen en parella, tenen família, experimenten la solitud, es preocupin per la seva salut, gaudeixen de l’amistat, perden la memòria, volen viure el sexe i també, s’enfronten a la mort. Viuen! Ens mostra en els petits trossos la vida, contada com si cada un dels temes tractats fos una caixa tancada que obrissin els personatges per assumir i viure cada moment, “moblat” per l’atzar i viscut per cada persona a la seva manera, des de la seva edat avançada, des del seu punt de vista i sempre des de la màxima dignitat, la voluntat, la ironia, l’alegria, la malaltia, convertint els anys en una estada d’ànim, buscant la manera d’anar endavant malgrat el pas inefable del temps. Aquest és un homenatge a totes les persones que es trobin en l’últim tram de la vida”.
L’autora que també fa de directora: Manuela Ané, ja es ben coneguda per altres produccions de teatre que quedaren recollides al llibre “Un pòble tara libertat”, i també és ben coneguda per la seva militància cultural i lingüística.
Professionalment treballa al Conselh Generau d’Aran com a traductora i professora de l’aranès.
I és animadora del grup de teatre amateur “Era Cabana” i de l’associació cultural “Es Corbilhuèrs” de Les, que treballen per la recuperació de danses, músiques i cançons tradicionals.
L’estrena del grup “Era Cabana” serà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Les, els dies 28, 29 i 30 d’abril a les 22 hores i l’1 de maig a les 19h.
El comentari editorial
Manuela Ané a part de la creació artística amb el seu teatre ben lligat, el que també està fent, des de fa anys, és un projecte de promoció de l’aranès d’una manera molt viva i participativa.
El teatre en aranès ha estat i esperem sigui estant, una bona eina per promoure la cultura de la Val d’Aran i també de l’Occitana en general.
El teatre d’Ané molt costumbrista i popular, molt de les coses petites i grans de la gent del poble, enganxa a tot un públic entusiasta -ja entregat als actors i a la autora/directora-, creant un ambient molt autèntic.
LA cultura, la gent d’Aran i els seus creatius seran els únics que salvaran tota una identitat pròpia en perill.
La política hi farà aportacions importants, però Aran és la seva llengua i cultura, i els creatius li donen la seva solidesa i l’estil Ané democratitza la cultura.
Poema inèdit
Li hem demanat a Manuela Ané un text nou per a publicar a LO CAMPUS DIARI i ha volgut compartir un nou poema seu inèdit: “Morir e Tornar”.
És un poema sobre la mort, fet amb ironia sobre el tema dels tanatoris i la gent que hi anem.
Morir e Tornar
Non n’i a pro damb morir-se!
Non ei pro pena ça’m par!
Ath delà cau passar per ceremònia,
tanatòri e en dejóstèrra acabar!
Ah! E se jamès te cau autòpsia, ès prèst!
Ena gelèra t’embarren, com minjar sobrèr
tà que non te poirisques ne sigues un vermèr.
Un mot…ummm… que m’è inventat…
tara rima non auer de trincar.
A tot darrèr, eth horn çò mès net
Com qui creme de lenha un tronquet!
Atau era senténcia compliràs:
povàs ès e e en povàs te convertiràs.
Hèta aguesta introduccion
È besonh de condar, ben, d’explicar.
E de hèr pòur non è intencion
que mès d’un s’ac pòt pensar.
Qu’ac sapiatz…se lheuèc, exposèc es hèts
e morir-se que tornèc a hèr, un mòrt, ma hè!
Haut! Atau que siguec e jo ja ac è dit.
Barratz era boca, que vos i entrarà bèth mosquit.
Qu’ac sabi de bona fe e çò que condi non ac è inventat
Que me morisca ací madeish se manqui ara vertat.
Nham, seiguetz-vos damb eth cuu ben sarrat:
Eth ère un òme, com cau, mès, malaut.
Malaut, pus que moric, ne deuie estar…
Tath tanatòri le portèren
ena milhor caisha deth mercat.
Aquiu le tengueren ores e mès ores,
ben cuafat e caperat de floritures.
E era gent hè lèu passar e passar.
Mès d’un e d’ua esquintats que deueren acabar.
E quina blagadera, demanar e demanaràs!
<<E com a mòrt er òme, praubàs?
En quin cabòt s’enterrarà?
Quin des hilhs eretarà?
Deu deishar bona eréncia?
Eréncia? Pòca! Non hège que jogar!
E tot que servís tà apostar!
Era hemna serà usufructària?
Òbe, de qué, praubeta Arcàdia
Alavetz, dera pension viuerà?
Aurà vengut eth germà que viuie… delà?>>
E atau tot eth dia…
blaga que blagaràs…
A tot darrèr, qu’eth mòrt
que tot ac escotèc
se lheuèc! Òc, òc, com ac entenetz!
E açò que les didec:
“Amics e amigues, persones presentes
Passatz-me era pòrta
que n’è pro de pòrtaemplentes.”
Èren es presenti talament espantoriadi
de veir ath mòrt parlamentar
que mès d’un e d’ua queiguec en tèrra de patac.
Mès, eth mòrt que tornèc ar atac:
«Se vos pensatz rates immondes
que m’è morit tad açò!
Vèrmes poiridi, lengües viperines
vivores empodoades, encara i sò!”
Ara ambulància avisèren tot d’un còp
e ara vedua, cerosa, s’emportèren en shòc.
_Veiràs, s’entenec_ aguest ressuscite e era tath clòt.
“Sonque voletz saber _contunhèc eth mòrt parlador_
pena pòt se n’auetz, sonque afan sabedor.
Mès vos valerie guardar-vos eth melic
e amagar-vos en ua tuta e gésser, bric.
Prenetz es vòstes flors, es fausses lèrmes tanben,
Acabatz damb es vòsti shevitegi e jo, me morirè!”
Era gente avergonhida baishèc eth cap
Non s’entenec ena sala ne un gat.
“Adiu, adishatz ––i tornèc eth mòrt––
tara vòsta rotina tornatz
e per un còp pensatz
qu’en aguest punt tanben vos i trobaratz.
S’era sinceritat vos botge, hètz-ac en patz
qu’aguest mòrt vos arregraís es vòstes vertats.
Se per contra ac hètz tà hèr eth papèr
posatz-vos en casa que me harà plaser.
Jo, ara fin, è acabat, non me cau arren mès
sonque eth dret a díder adiu…as mèns!”
E se tornèc a cochar, era cara blanquinosa
mès tranquilla, apatzada e luminosa.
Quauquarrés lheuèc era votz:
“Senhores, senhors, j’ac an entenut
s’a acabat era foncion, eth atau ac a volut.
Trobaràn ara gessuda un libret d’instruccions
tàs que volguen apropar-se tara hòssa deth defunt.”
Aguest que parlaue ère eth notari
Que crubèc per auança eth sòn onorari!
Es qu’eth libret liegeren ac vederen clar:
Sonque s’ac sentien i auien d’anar
Perque morir-se non ei un acte sociau, ei …
un besonh, un adiu, ua realitat
ua mala sòrt, un accident, ua vertat
un suicidi, un tèrratrèm, ua malautia
un desamor, un bonur, ua porqueria
ei eth destin, ei eth camin, eth finau
mès… non ei un acte sociau.
Atau aguest mòrt ac pensèc
E dera caisha estant ac didec:
Se servís era istòria tara reflexion
Aurà rason d’èster aguesta invencion.
Morir… morir… bodiu…
Ac vam a deishar per aué…aquiu!
Manuela Ané
Hereuèr 2023
+++
IMATGES: 1. “Capsa amb sabata” (1987), un bronze d’Antoni Tàpies. 2. L’escriptora Manuela Ané.
