“Memòria Democràtica” de les Arts i la Cultura: El “Conclave musical”, trobades en domicilis particulars els anys 50
Entre tots estem reconstruint la “Memòria Democràtica” de totes les activitats de l’antifranquisme, i això s’aborda o sé hauria d’abordar, des de la pluralitat sense sectarisme, el més consensuat possible i abraçant tots els camps. Perquè l’antifranquisme fou lluita nacional, política, social, econòmica i òbviament cultural i lingüística. I en la part cultural, trobem el món de la música en totes les seves expressions. La “Memòria Democràtica” de les arts i de la cultura dels Països Catalans està en plena construcció i òbviament també la “Memòria Democràtica” de la música.
Els historiadors ja fan o faran la seva feina, però quan parlem de “Memòria Democràtica” volem incloure les vivències de tothom personals i de grup, i buscar i recollir les seves paraules, les seves impressions i les seves interpretacions. Tot això és un material vital i molt útil per als historiadors.
En la música, com en altres disciplines hi ha vivències grans i altres de petites i aquí n’abordarem una aparentment “petita”, però si la posem en context, és una d’aquelles “perles” que cal guardar en la memòria col·lectiva.
Ens hem de situar als anys 1950 en ple franquisme. Moment de vaques flaques i de repressió i com passa sempre en aquesta situació de migradesa econòmica, social i ètica, la cultura pateix.
Les sales de concert sobretot arreu de Catalunya, oferien poca programació i tota la creació artística la sostenien de manera quasi privada, molta gent valenta i amb ganes de fer i “mastegar” cultura.
Deixeu-me dir una obvietat, però jo que em dedico a la premsa universitària i escolar, ho dic una i una altra vegada, perquè tenim joves que no es fan càrrec de com era la situació: el franquisme era una dictadura i això significava prohibicions i censura i moltes coses més, que ara no cal aprofundir. Era una dictadura. Tot era en blanc i negre.
Això no vol dir que no hi hagués programació al Palau de la Música de Barcelona i al Liceu. Moltes cròniques ens recorden, per exemple, els impressionants concerts del Palau de la Música Catalana els divendres a la nit, que el mestra Eduard Toldrà oferia amb la seva Orquestra Municipal.
En tot aquest context, un petit grup de sis senyors amb les seves dones, varen quedar per escoltar música clàssica en domicilis particulars i fer-ho a partir de gravacions en format disc, moltes d’elles portades de l’estranger.
Gravacions de les grans operes i amb els protagonistes del cant més brillants del moment. Però també música de cambra i simfònica. Eren novetats d’alta qualitat.
El grup, diem-ne de melòmans, el formaven en Lluís Victori, en Josep Monserrat, en Lluís Millet, en Josep Gironella, en Lluís Sorribes i el doctor Joan Colomines.
Tots ells amb les seves respectives esposes, majoritàriament aquestes dedicades en exclusiva a la família i que la crònica oficial encara les deixa a l’anonimat. Tot i que en tinc quatre d’identificades: Francisca Companys, Teresa Tolosa, Ramona Estorch i Margarida Companys. (Tampoc m’ha costat gaire identificar-les: la meva tieta, la padrina de tots els de casa i la meva mare).
El grup, de les seves sessions musicals en varen dir: “Conclave Musical”.
I sota aquesta denominació hi va haver audicions de gravacions on també s’hi convidava a molta altra gent a escoltar-les; traduccions de tota mena de llibrets per seguir les audicions; confeccions de textos sobre obres musicals i sobre els seus intèrprets i també traduccions de crítiques publicades en la premsa internacional. En concret hi varen haver 101 audicions musicals (1951-1959), amb tots els seus recursos referencials. Una bona feina per gaudir de la música en privat sense artificis mundans. (Tot aquest material està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya).
No s’estaven de res, tot i que no eren gent de fortunes, varen comprar d’importació de Suïssa un fantàstic aparell “Thorens” per tocar discos “long play”.
Les sessions del “Conclave Musical”, quasi totes, es varen realitzar a casa de Joan Colomines i Margarida Companys. Ell tot just llicenciat en medicina, ella infermera. I tot just casats i tot just tenint-me a mi, el seu primer fill.
D’aquesta història hi ha una part super divertida, que jo seguia embadalit aproximadament als 9 anys.
Les sessions de música es feien escoltant i veien un “teatret” en el que s’escenificava tota l’obra. Un teatre petit, d’una caixa al fons de 0,60 cm per 0,50 cm aproximadament.
Un meravellós “teatret” amb decorats pintats, il·luminació, un taló que pujava i baixava i uns efectes especials de trons, llamps i fum a l’escenari. No hi havia personatges. Els personatges, òbviament lligats amb l’obra, eren llums, que es tancaven i s’encenien o canviaven d’intensitat o de color.
Els menors no podíem tocar el teatret, el pare i el tiet ho feien anar tot, amb rigor i mestratge.
Això passava a la casa familiar dels “colomines”, al carrer Aragó 239 3er 3a de Barcelona, un històric pis on hi passarien i reunirien centenars de persones durant 38 anys: començant amb les sessions del “Conclave Musical”; continuant després amb les sessions literàries de les “Borbolles poètiques”; a més de les sessions polítiques clandestines de partit o d’organitzacions unitàries antifranquistes.
Domicili amb un petit laboratori d’anàlisis clíniques, on es varen produir detencions, escorcolls i on amagats de la policia, entre parets, hi havia un immens arxiu de material imprès o escrit a mà, de papers polítics i culturals clandestins. Malgrat remenar-ho tot i tenir durant anys intervinguts el nostre telèfon familiar, mai la “secreta” va trobar res. I mai va entendre el “teatret” musical quan el trobaven desat en un armari.
Una de les gràcies d’aquest historia musical “de família”, és el “teatret”.
Una efectiva escenografia amb decorats originals creats pel tiet Victori que era pintor, amb l’avi Ramon que era fuster i el pare que va dissenyar la taula de comanament de tota la il·luminació amb els punts de llums pels personatges.
Eren sessions musicals amb molta càrrega de discussió intel·lectual entre amics, col·legues i coneguts, que a més, tenia continuïtat la discussió en els concerts en viu que periòdicament també assistien. Els gustos eren variats, tot i que va haver-hi molt de Wagner, amb les conegudes discussions de l’època a Catalunya sobre aquestes composicions.
Us he presentat una història “petita” de música, però és que al nostre País i sobretot durant la dictadura franquista, s’ha anat fent també d’històries particulars que varen permetre que el català continues a les famílies, o que es fessin classes de català en domicilis privats o cursos universitaris en cases particulars o que amb xerrades i debats de tota mena en privat es pogués parlar dels temes prohibits, recitals de poesia en privat, lectures “subversives” d’originals de noves novel·les i nou teatre, i també varen escoltar música censurada, cançons censurades ofertes a grups privats d’entusiastes i valents.
La militància cultural, conscient o inconscient, pel gaudi o per fer pedagogia, ens permet encara ser vius com a poble.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de LO CAMPUS DIARI
+++
Aquest article s’ha publicat primer a SONOGRAMA MAGAZINE per l’Acord de Col·laboració entre el digital de pensament musical i aquest digital LO CAMPUS DIARI.
+++
IMATGE: Fragment d’un oli sobre taula “Platja amb pescadors” pintat per Lluís Victori i Elias. Ell va pintar els 171 decorats originals pel “teatret” de les sessions musicals. Arxiu LO CAMPUS DIARI ©.
