EDITORIAL: Els GABINETS DE PREMSA de les UNIVERSITATS ens venen “fakes”? En ocasió que la Universitat de Barcelona deixa la xarxa social X/Twitter
Aquest és un editorial per fer “amics” o tot el contrari. La nostra gent de comercial voldria que no s’hagués d’escriure i molt menys publicar-lo. Perquè la seva temàtica és tan conflictiva, que en un país de “capelletes i sectes” pots sortir mal parat, si vols abordar un debat franc i obert d’un tema ben senzill de plantejar:
¿Les nostres universitats públiques i privades a través dels seus Gabinets de Comunicació ens col·loquen “fakes” sobre les seves pròpies institucions i serveis?
Els Gabinets de Comunicació Universitaris, i ho diem en genèric, perquè en les diferents universitats tenen denominacions diferents, tenen equips fixos, d’altres exploten becaris i moltes de les universitats privades tenen el servei de premsa externalitzat, o en grans companyies de comunicació o en personatges de renom de la comunicació, que només tenen un petit despatx i una secretaria i van tirant.
No cal dir que els serveis de comunicació de les universitats hi ha honestos professionals que treballen molt bé (ho diem sincerament), però a l’altre extrem tenim autèntics gàngsters investits amb marques de centres d’educació superior que fan caure la cara de vergonya que estiguin exercint.
Però la cosa es complica, perquè a la universitat “un no és res” si no té algú que li faci de “cap de premsa”.
Imagineu: una universitat té un servei de premsa o comunicació central, en cada una de les seves facultats o escoles té caps de premsa, hi ha departaments amb cap de premsa. Caps de premsa pels centres adscrits o d’especialitats. Caps de premsa pels centres de recerca. Caps de premsa pels Hubs d’especialitats. Caps de premsa per cada un dels programes mancomunats, siguin europeus o més internacionals i així podem trobar algú en nomina “venen” el seu servei acadèmic o venen el seu cap.
Perquè aquesta és una altra especialitat: el responsable de premsa d’algun “guru” d’alguna especialitat. És una promoció del servei i d’una figura que vol reconeixement públic. Hi ha universitat on cada membre de l’equip rectoral fan la guerra pel seu costat i tots tenen cap de premsa, més o menys camuflat.
Que ningú es pensi que aquest autèntic exèrcit de professionals de la comunicació, tots són ben pagats. Perquè també hi trobem becaris i estudiants avantatjats o fidels, que són ben “instrumentalitzats” per aquestes causes, evidentment sense cobrar.
En els quasi 12 anys d’aquest LO CAMPUS DIARI hem connectat amb tota mena de professional de la comunicació universitària, tant si és professional de veritat, aprenent o simplement “comunicador clientelar”.
Si tot això és ben complicat pels tipus de recursos humans en l’àrea de comunicació, hi ha universitats que els gabinets de comunicació, a més d’elaborar el “discurs” per escrit de què ens volen oferir a la premsa, també es cuiden de la publicitat nua i crua o sigui de la inserció d’anuncis. No cal dir que hi ha autèntics facinerosos que lliguen i fan confluir les dues tasques. Quantes vegades hem sentit: “No et poso publicitat, sinó parles bé de nosaltres…” o “Et poso publicitat, però m’has d’escriure tal text redaccional …”. Fins a punts demencials, de suposats demòcrates, que avorten campanyes publicitàries perquè has criticat, el que sigui, dels seus centres acadèmics.
I és que, estem al punt medul·lar: la comunicació universitària produïda pels centres acadèmics no és premsa, és sempre, sempre comunicació institucional en positiu. La premsa universitària com nosaltres o altres digitals europeus, defensem la llibertat i la crítica. Som premsa.
Fem un supòsit inventat, per entendre el raonament que proposem:
¿Algú s’imagina el Gabinet de Premsa de la Universitat de Barcelona fent un comunicat de premsa dient que ens ofereixen uns estudis decadents en una branca d’estudis, o que ofereixen un màster amb problemes de credibilitat científica, o que abusen dels batxillers oferint ciència quan simplement és un esquer per aconseguir el reclutament de l’alumne, o que un professor seu és un indisciplinat i un impuntual a l’aula o simplement fan una lleu autocrítica del que sigui? El responsable d’aquests escrits, seria fulminat de la seva feina.
La comunicació institucional per definició és una “venda del que sigui” sempre en positiu, sigui veritat o no, o sigui simplement en part o deliberadament potenciant silencis.
Quan la Universitat de Barcelona declarà que marxa de la xarxa social X / Twitter, però a la vegada diu que els perfils personals vinculats a la seva Universitat de Barcelona queden al marge, sorprèn. Per a molts la marca UB son la seva gent.
Moltes universitats la pràctica i conducte de la Xarxa X la tenen implantada en el mateix cor de les seves institucions.
Molt hauran de canviar en comunicació, i abans o en paral·lel hauríem de debatre la desinformació planificada que als Països Catalans fan alguns centres d’estudis superiors.
