Lo Campus diari

Premsa universitària i escolar de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer

MEMÒRIA DEMOCRÀTICA: 80 anys de l’alliberament del camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau símbol de l’Holocaust

Data publicació
Notícia anterior
Notícia posterior

Aquest dilluns (27/01/2025) s’ha commemorat els 80 anys de l’alliberament del camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau símbol de l’Holocaust

El camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d’experimentació mèdica i d’extermini en massa de presoners construït pel règim de l’Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia de 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial.

En 5 anys, uns 1,3 milions d’homes, de dones i d’infants (el 90% jueus) foren assassinats a Auschwitz, aproximadament 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, la majoria a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments, sàdics experiments “científics”, etc. Sens dubte, aquest camp d’extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l’Holocaust del judaisme).

Inicialment, el camp d’Auschwitz havia estat concebut com un centre de quarantena, però a partir de l’estiu de 1941, Rudolf Höss -comandant del camp (SS-Obersturmbannführer)- és convocat per Heinrich Himmler -màxim responsable de les SS- per comunicar-li que Adolf Hitler li havia encomanat dur a terme la “solució final” de la qüestió jueva, i que el seu camp havia de tenir un paper important car era un lloc amb bones comunicacions terrestres per tren i prou discret. L’estiu de 1943, Rudolf Höss fou reemplaçat per Arthur Liebehenschel i Richard Baer.

Auschwitz fou una combinació d’extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya.

Hi va haver tres camps principals dintre d’ell mateix:

Auschwitz I, el camp de concentració original que servia de centre administratiu de tot el complex. En aquest camp van morir al voltant de 70.000 intel·lectuals polonesos, i presoners de guerra soviètics.

Auschwitz II (Birkenau), un camp d’extermini i on van morir al voltant d’un milió de jueus, i prop de 19.000 gitanos.

Auschwitz III (Camp de concentració de Monowitz), usat com el camp de treball d’esclaus de l’empresa IG Farben.

Panorama històric

A partir del 1940, l’Alemanya nazi va construir diversos camps de concentració i un camp d’extermini a Auschwitz, que igual que la resta dels camps de concentració, eren gestionats per les Schutzstaffel (SS) dirigida per Heinrich Himmler. Els comandants del camp van ser Rudolf Höß fins a l’estiu del 1943, Artur Leibehenschel i Richard Baer.

Al voltant de 6.500 membres de les SS van servir a Auschwitz realitzant tasques amb l’objectiu d’aconseguir la solució final al “problema” jueu. La majoria van sobreviure a la guerra. Amb les primeres presoneres també van arribar les primeres vigilants al camp, el març de 1942 traslladades des del camp de Ravensbrück a Alemanya. El camp femení es va mudar a Auschwitz Birkenau l’octubre de 1942, i Maria Mandel va ser anomenada cap de vigilància. Al voltant de 1.000 homes i 200 dones de les Schutzstaffel van ser supervisors de vigilància a tot el complex d’Auschwitz. D’entre tots els funcionaris només 750 van ser portats a judici, gairebé tots en relació amb els crims contra la població polonesa. Höß va donar una descripció detallada del funcionament del camp durant els Judicis de Nuremberg, detalls que va complementar a la seva autobiografia. Höß va ser executat el 1947, davant de l’entrada al crematori D’Auschwitz I.

La industrialització de la mort: les cambres de gas i els forns

Com molts altres camps d’extermini, s’instal·laren cambres de gas per produir la mort. L’any 1942, la “selecció” de jueus s’havia convertit en quelcom habitual a Auschwitz. Quan arribava un tren carregat de presoners es procedia a separar els homes i les dones joves, considerats aptes per al treball, dels nens, vells, un bon nombre de dones i malalts que eren, directament, assassinats. A aquests darrers se’ls deia que anaven a rebre una dutxa i a ésser desinfectats. En realitat, se’ls conduïa directament a les cambres de gas, camuflades com a dutxes.

Com el sistema permetia l’eliminació massiva de vides humanes va plantejar el problema dels cadàvers. Inicialment eren sepultats en fosses comunes, però el procediment era lent i insuficient. L’estiu de 1942, els cossos, inflats per la seva putrefacció, removien la terra i amenaçaven els pous d’aigua dels voltants. El mes d’octubre foren desenterrats per a procedir a la seva incineració en foses. Finalment, la instal·lació progressiva de forns crematoris resolgué aquesta qüestió.

Les cambres de gas anirien rebent una sèrie de millores tècniques que garantien una major eficàcia i funcionament, com per exemple els sistemes d’aire de les cambres de gas del crematori. El mes de juny de 1943, Auschwitz tenia una capacitat d’incineració de gairebé 4.800 cadàvers diaris.

Les condicions de vida

Les condicions de vida eren inhumanes: les robes que rebien els que passaven la primera selecció eren parracs, les hores de descans eren insuficients, no hi havia instal·lacions sanitàries (per exemple, a inicis de l’estiu de 1944, 32.000 dones compartien una mateixa comuna), l’alimentació era extremadament pobra… A la fam, el fred, un treball esgotador, l’amuntegament, la brutícia, la manca d’higiene i les malalties (el tifus, la disenteria i un bon nombre de malalties dermatològiques eren un fet comú) s’hi afegia el sadisme dels membres de les SS i els subalterns escollits entre el lumpen del camp d’extermini.

Primo Levi (Torí, 1919-1978), químic de professió i supervivent d’Auschwitz, és un testimoni colpidor de la supervivència i la mort a l’infern dels camps d’extermini durant els últims anys de l’ocupació nazi. Primo Levi explica com era de senzill sucumbir en aquest camp, convertir-se en un enfonsat, tan sols n’hi havia prou d’obeir totes les ordres que es rebien, no menjar altra cosa que el ranxo, atenir-se a la disciplina del treball i del camp. L’experiència ha demostrat que d’aquesta manera només excepcionalment es podia durar més de tres mesos. Tots els “musulmans” (Levi ignora per quina raó els veterans del camp designaven els dèbils, els ineptes, els destinats a la selecció amb aquest terme) que anaven a la cambra de gas tenien la mateixa història, o més exactament, no tenien història; van seguir el pendent fins al fons, de manera natural. Un cop al camp, per la seva essencial incapacitat, o per desgràcia per qualsevol incident banal, foren trepitjats abans d’haver pogut adequar-s’hi; feren tard, no començaren a aprendre l’alemany i a discernir alguna cosa en l’infernal garbuix de lleis i de prohibicions sinó quan el seu cos ja fou una ruïna, i res ja no els podia salvar de la selecció o de la mort per decaïment.

El futbol va ser una pràctica associada al camp d’Auschwitz gairebé des dels seus mateixos inicis. El primer camp del complex, l’anomenat Auschwitz I, va començar a funcionar durant el mes de maig de 1940 i, poques setmanes després, ja es va iniciar la construcció d’un camp de futbol als terrenys on antigament s’ubicava una guarnició de l’exèrcit polonès, un fet que va propiciar que, a finals d’aquell mateix 1940, ja fos habitual que s’hi disputessin partits que, principalment els diumenges, enfrontaven equips de presoners agrupats per nacionalitats. Els oficials de les SS responsables del control del camp toleraven aquells partits i, fins i tot, incentivaven que es disputessin permetent als presoners que els jugaven una millor alimentació que a la resta per tal de garantir el millor espectacle possible.

La fi d’Auschwitz

La retirada alemanya de tots els fronts de guerra, i especialment davant l’avanç soviètic, obligaren Himmler a plantejar-se el tancament dels camps d’extermini. A la tardor de 1943 s’evacuen els camps de Treblinka, Sobibor i Belzec. El mes de juliol de 1944, els soviètics entren al camp de Lublin i donen a conèixer l’assassinat massiu als camps.

A la fi de l’any 1944, només Auschwitz continuava en funcionament com a camp d’extermini, però la fi era pròxima. El 25 de novembre, Himmler ordena que es procedeixi al seu desmantellament. El 17 de gener de 1945 es destrueix el bloc mèdic del camp i es passa llista per darrera vegada. Al recompte hi ha 31.894 reclusos a Auschwitz i 35.118 als camps satèl·lits. Alhora, el personal nazi inicia l’evacuació d’Auschwitz. La majoria dels presoners van haver de marxar cap a l’oest. Els qui eren massa dèbils per caminar eren deixats endarrere. El 20 de gener un destacament de les SS afusella a dues-centes jueves i, després, destrueix els edificis on hi ha els crematoris I i II. Per la seva banda, la indústria IG Farben destrueix els seus arxius. Durant els dies següents, les SS continuaren assassinant reclusos i destruint les instal·lacions. El dia 27 de gener procediren a destruir el darrer crematori, el IV. La tarda del mateix dia apareixen les tropes soviètiques. El camp d’extermini d’Auschwitz finalitzava la seva macabra existència. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig el 27 de gener de 1945.

Només quedaven dempeus sis dels trenta-cinc magatzems. Als que van quedar s’amuntegaven 368.820 vestits d’home, 836.255 de dones, 5.525 parells de sabates de dona, grans quantitats de roba de nen, raspalls de dents… En una altra dependència hi havia set tones de cabell humà. Entre els cadàvers els soviètics trobaren set mil supervivents.

Des del 1949, Witold Pilecki –un soldat de l’Armia Krajowa (organització de resistència polonesa a l’ocupació nazi)– va ser voluntari per ser portat com a presoner a Auschwitz i va produir una considerable quantitat d’informació que es va portar fins a Varsòvia i d’allà, a Londres. D’altra banda, els aliats tenien una informació aèria més detallada dels camps des del maig de 1944. Dos presoners que es van escapar (Rudolph Vrba y Alfred Wetzler) havien reunit descripcions precises i mapes que van arribar als aliats durant l’estiu de 1944. El 13 de setembre de 1944, bombarders americans van bombardejar la fàbrica de Buna Werke associada amb Auschwitz III, destruint-la parcialment.

Durant els anys d’operació dels camps, al voltant de 700 presoners van intentar escapar, dels quals 300 ho van aconseguir. La pena aplicada per intent de fuga era la mort per inhalació.

Generalment, les famílies dels escapats eren arrestades i internades a Auschwitz per ser exhibides com a advertència als altres presoners. El nombre total de morts produïdes a Auschwitz encara està en debat, però s’estima que entre un milió i un milió i mig de persones hi van morir.

+++

Fotografia: Les SS trien quins presoners entraran al camp i quins seran executats. (públic ©).

Notícia anterior
Notícia posterior
PUBLICITAT
Processing...
Thank you! Your subscription has been confirmed. You'll hear from us soon.
NEWSLETTER
Butlletí quinzenal gratuït dels Continguts Diaris
ErrorHere