El “Qüestionari LO CAMPUS DIARI als Sindicats de Catalunya 2025”: Les Respostes de la INTERSINDICAL – Confederació Sindical Catalana
1. Com analitzeu la situació de l’Educació Escolar a Catalunya?
La situació a l’escola pública catalana és complexa per diverses raons. Per una banda, ens trobem amb un qüestionament del model lingüístic d’immersió que, mal que bé, ha permès a moltes persones aprendre la llengua del país i fer-ne un vector social durant els últims 40 anys. És públic i notori que hi ha una ingerència judicial amb la sentència pendent del 25% de castellà obligatori i que s’obre un debat sobre la validesa d’un model que, de fet, ha estat desvirtuat moltes vegades pels mateixos alts càrrecs del Departament i pel cos d’inspecció: sabem que a la primària i la secundària de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es fan respectivament un 30 i un 50% de classes en castellà i que a FP en son un 70%. Per què, doncs, no s’està vetllant pel compliment de la legalitat i del Projecte Lingüístic de Centre?
És evident, per altra banda, que hi ha una voluntat privatitzadora del Departament: el 98% de línies que es tanquen aquest curs a Catalunya son a l’escola pública. A més, s’ha de saber que ens arriba alumnat nouvingut durant el curs – la matrícula viva – i això passa per, com a mínim, mantenir les línies obertes per no trobar-nos amb ràtios desbocades a meitat de curs. De tota manera, La Intersindical reclamem que s’aprofiti l’actual baixada de natalitat per abaixar les ràtios, mai per tancar línies. Així mateix, recordem que l’actual llei marca que s’hauria de destinar un 6% del total pressupostari per a Educació i mai no ens hi hem atansat. Per tant, ens malfiem bastant de la línia política dels últims governs en matèria educativa.
Per últim, hem d’esmentar la impossibilitat de dur a terme exitosament una inclusió efectiva i profitosa sense els recursos necessaris, que són més docents al centre i menys pantalles, per dir-ho d’alguna manera. També creiem que s’han de replantejar algunes maneres de treballar, en grup o lliurement, en part perquè castellanitzen i en part perquè hem de seure i analitzar la raó dels resultats Pisa que obtenim els darrers anys.
2. Ja passats els 100 dies del Govern del President Illa: Nou Govern i nou Departament d’Educació. Quina és la vostra opinió de la seva actual governança?
Altisonàncies a banda, el govern Illa és pràcticament un calc de l’anterior executiu d’ERC; és ben sabut que fins i tot es van pactar càrrecs de confiança i es van mantenir perfils clau a determinats àmbits de govern: és el que en podríem dir une entente cordiale. La prova la tenim en què el curs començarà el dia 8, en contra de la voluntat de tota la comunitat educativa, perquè “és un pacte d’investidura”.
El nou Departament, amb Esther Niubó al capdavant, s’ha esforçat a projectar un tarannà més cordial i, podríem dir, amable, que el de Cambray, per posar un exemple, en les seves declaracions públiques. No obstant això, és pioner a enviar la BRIMO a carregar contra els docents en una protesta. Fins ara, els successius governs de la Generalitat s’havien mostrat oberts al diàleg amb els docents del país. El govern actual, que encetava legislatura amb unes grandiloqüents declaracions de bones intencions, prefereix estomacar els professors i mestres del país que asseure’s-hi a negociar segons quins temes (en aquest cas, el retorn del deute pendent de les retallades).
Ara ens trobem, d’una banda, que sembla que tenen intenció de solucionar qüestions que portaven anys encallades, com convocar concursos de trasllats autonòmics i oposicions alternant primària i secundària cada any, per exemple. També manifesten voluntat d’assignar places definitives al 90% de la plantilla. A priori aquestes són mesures que valorem positivament però que hem de veure com es concreten. D’entrada, el concurs de trasllats d’enguany no té ni un terç de les places que haurien de ser convocades.
D’altra banda, però, tornem a trobar-nos amb la imposició de mesures sense cap mena de consens: el calendari escolar i la retallada d’hores de ciències a batxillerat.
També continuem amb l’infrafinançament crònic de l’educació pública, que pretén ser inclusiva sense prou recursos. No ens cansarem de dir-ho: la inclusió, sense recursos, no és inclusió, sinó maltractament.
De moment, la proposta més negativa d’aquest govern és la supressió de 81 línies a l’escola pública i 2 a la concertada. La Consellera s’excusa en la baixada de natalitat, però no té cap sentit tancar línies en entorns en creixement continu (recordem allò de la Catalunya dels 8 milions, i 10 d’aquí a pocs anys). Si agafem l’exemple de Terrassa, on s’hi volen tancar 10 línies el curs que ve, veiem que és una ciutat que creix en un miler d’habitants per any, i que rep una matrícula viva d’un centenar d’alumnes cada curs. Lluny de tancar-hi línies, el que s’hauria de fer és obrir-ne de noves!
La previsible falta de mobilització per part del govern i els càrrecs del departament si hi ha una sentència dura del 25% del castellà a les aules ens semblarà encara pitjor. Per això aprofitem també per demanar des d’aquí unió i mobilització pel model d’immersió lingüística en les futuribles convocatòries. Fora els jutges de les nostres aules!
3. Quines són les vostres propostes com a Sindicat a curt, mitjà i llarg termini?
Des del “boom” electoral, sindicalment parlant, en el bienni 2017-2019, hem intentat establir-nos com a un sindicat referent en clau nacional catalana. És difícil, perquè a Catalunya ja hi havia unes dinàmiques prèvies amb dos sindicats d’àmbit estatal que tenen molts afiliats i lligams amb el poder. A curt termini, doncs, volem que tothom sàpiga qui som i què representem. També hem d’afegir que fa poc que s’ha creat una caixa de resistència per al manteniment i resolució de les vagues que beneficiarà la nostra afiliació i que esperem que esdevingui una nova manera d’entendre el sindicalisme a Catalunya. A mitjà termini hem d’explotar la caixa de resistència per poder arribar a acords beneficiosos per a la classe treballadora i per continuar creixent com a sindicat per tal de poder esdevenir el sindicat majoritari a Catalunya a llarg termini i poder treballar per al conjunt de la classe treballadora catalana des d’una perspectiva nacional, igual que fan ELA, LAB i la CIG a Euskadi i Galícia, respectivament.
4. Definiu de manera breu el vostre sindicat
Més enllà de tots els -ismes i -istes que ens son propis, com ara feministes, nacionalistes, independentistes,… crec que ens agrada ser i definir-nos com un sindicat de proximitat, sense cap cúpula a Madrid que prengui les decisions pels treballadors d’aquí, i sense por d’entrar en conflicte contra qui sigui necessari per tal de defensar els drets de la classe treballadora del país.
Marc Martorell i Vilimelis. Portaveu de La Intersindical Educació.
