Joaquim Arenas el principal arquitecte i dissenyador de la immersió lingüística catalana i aranesa / Article d’Arenas: “L’escola aranesa testimoni d’una potencialitat”

En l’aturada de vacances de LO CAMPUS DIARI, en concret el 20 de desembre de l’any passat, va morir Joa­quim Are­nas i Sam­pera (Mataró, 1938 – 2025). Tota una pèrdua i el final de tota una vida dedicada a la llengua catalana.

Joa­quim Are­nas ha estat el principal arquitecte i dissenyador de la immersió lingüística catalana i aranesa. Tot un mestre i un pedagog amb un compromís ferm de país i el seu alliberament nacional, on la llengua n’havia de ser el seu fil vermell vital.

S’han publicat diversos obituaris sobre Arenas i en quasi tots, s’obliden de la seva dedicació a l’aranès.

Nosaltres volem homenatjar Joaquim Arenas recuperant aquí un article que li vàrem demanar i que vàrem publicar en aranès, a “ER ESTUDIANT / Premsa entara comunitat educatiua d’Aran” número 5, que era un Suplement de LO CAMPUS (Octubre 2009), que en paper, fou el nostre periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran. (Publicacions predecessores i impulsores d’aquest digital nacional LO CAMPUS DIARI).

Malgrat haver passat uns 16 anys de l’article, segueix sent vigent, sobretot com una text d’història de les llengües a casa nostra.

L’escola aranesa testimoni d’una potencialitat

És un consell de la saviesa popular no mirar enrere en la trajectòria vital o professional viscuda. Sempre s’aconsella mirar endavant, cap al futur.

En  la validesa d’aquesta premissa hi ha sempre excepcions. I per al qui subscriu, recordar els anys i els programes desenvolupats  professionalment a la Val d’Aran el situen en plena concordança amb  els versos de Mn. Camil Geis  “ Muntanya amunt, ens plau mirar enrera / vora el camí garronya l’olivera . . “ Sí, va ser treballar per al recobrament de l’occità  a l’escola  de l’Aran, un  esdeveniment perllongat i continu al llarg de més de vint-i-cinc anys que, avui  certament, plau esguardar enrere pels resultats assolits i per les experiències viscudes tant en l’ordre professional com en el personal.

En els principis dels anys vuitanta del segle passat, es van confluir un conjunt  de circumstàncies que van permetre endegar un projecte de normalització escolar de l’aranès.

Des de l’administració educativa, i concretament des del Servei d’Ensenyament del Català, que a partir de 1993 es completava el seu nom amb la inclusió “ i de l’Aranès “ quan es referia o actuava a la Val d’Aran, es va observar de bell antuvi que la Vall pirinenca de llengua i cultura occitana, pertanyent, però a l’administració catalana, havia de ser objecte d’un tractament de recuperació lingüística i cultural en el mateix grau que Generalitat de Catalunya demanava  al govern de l’Estat per a la llengua i cultura catalanes.

Aquesta apreciació venia ja imbuïda per les altes instàncies del mateix govern de la Generalitat. “La Vall d’Aran és la flama viva d’Occitània “ havia proclamat el president Pujol. Així, doncs, l’any 1982, el malaguanyat Ramon Juncosa des de la Direcció General d’Ensenyament Primari, em va encomanar fer un projecte de redreçament, planificació  de l’aranès a l’escola. D’aquí, els inicis de la meva implicació en l’ensenyament de l’aranès i en aranès al llarg de tants anys.

Descriuré breument el conjunt de circumstàncies esmentades més amunt .

1. La voluntat del govern, presidit per Jordi Pujol, de reconèixer i potenciar el fet diferencial de la Val d’Aran.
2. L’apreciació per part de l’Administració  educativa en general i del SEDEC en concret, que la Vall en qüestió oferia un camp d’experimentació únic a Europa. Una població naturalment plurilingüe, amb una llengua pròpia, que havia de ser la dominant en el territori.
3. La voluntat del Departament d’Ensenyament de no fer foc nou en res, sinó de tenir per punt d’arrencada les accions que, en l’ensenyament de la llengua, s’havien aplicat amb anterioritat per part d’alguns mestres per iniciativa pròpia ( F, Vergés i altres ) a mitjans anys setanta del segle passat..
4. La  disponibilitat d’un gran nombre de mestres a col·laborar en l’ensenyament de l’aranès, a rebre formació per una docència adequada  i a treballar per superar la mancança de materials escolars. Cal recordar que els primers llibres de lectura i de text van ser elaborats i materialitzats manualment.
5. La predisposició i funció eficaç i benefactora  per la llengua del Centre  de Recursos Pedagògics de la Vall, recentment creat.
6. L’impuls inicial de la inspecció d’ensenyament , des dels anys setanta a favor de l’aranès a l’escola. Cal recordar coratge en aquest sentit dels inspectors Rúbies i Domènech.
7. La circumstància, gairebé en temps paral·lel, de l’actuació de la Direcció de Política Lingüística, de la qual era responsable Aina Moll, que atenia l’acció de fer normal l’aranès en l’àmbit social, molt més enllà doncs de l’esfera escolar.
8. La voluntat  explícita d’un nucli important de pares  perquè l’aranès fos present a l’escola i que va ser apuntalada pels consistoris municipals dels moment.

Va ser en el curs 1984/85 que es va fer una acció planificada per organitzar l’estudi de la llengua de la Val d’Aran  a partir de la Resolució de la Directora General, Sara Blasi. La Resolució, primera norma referida a l’ensenyament de l’occità a Catalunya,  preveia l’aplicació d’un Pla Experimental de Potenciació de l’Aranès. El Pla concretava:

1. la implantació de la docència dues hores per setmana en totes les escoles d’ensenyament primari,
2. l’organització de cursos de reciclatge per a mestres a càrrec de l’ICE de la Universitat de Lleida,
3. la redacció d’un programa adequat de tractament de llengües a la realitat aranesa de situació plurilingüe i 
4. la constitució d’un Seminari de Programació per l’elaboració de llibres de text.

Tanmateix, tot i no ser una operació de fàcil format i d’objectius ambiciosos el SEDEC va actuar en compliment dels quatre punts suara esmentats. En 1990, el 80 % del professorat de la Val d’Aran estaven acreditats per ensenyar aranès i en aranès, al llarg dels darrers anys vuitanta, la llengua pròpia era ensenyada a la totalitat d’escoles, es van editar llibres de lectura, de Ciències Socials i de llengua – Aran I,II,III- per a cada cicle escolar.

Un pas rellevant de tot aquest procés de recuperació lingüística en va ser la implantació d’un parvulari en aranès en 1988, a l’escola Garona de Vielha, que va assenyalar el camí per a la generalització de l’ensenyament en la llengua pròpia a les altres escoles en les diverses poblacions. Es va aplicar un sistema innovat a la Val d’Aran, anomenat Alternança de llengüesel qual portava a fer les sessions del programa escolar del matí en aranès, les de la tarda en català i l’àrea de llengua corresponent al castellà.

Només esmentar, encara, la incorporació oficial de l’aranès en els currículums escolars  (1990) i la constància en el Decret 75/ 1992 – el de la Reforma Educativa –  que l’aranès havia de ser objecte d’ensenyament i normalment la llengua vehicular d’aprenentatge en les àrees que es determinessin.

No podem deixar d’esmentar l’acció d’assessorament didàctic permanent a les escoles que van dur a terme, amb dedicació exemplar i vocació, les assessores del SEDEC a la Delegació Territorial de Lleida, entre les quals s’hi compten: Irene Seira i Carme Montcasí. Tampoc podem oblidar la significativa tasca de suport incondicional de l’Oficina de Promoció de l’Aranès regida, aleshores, per Josep Lois Sans.

A l’ Ensenyament Secundari, les coses van anar molt més lentes i, val a dir-ho, no van arribar pas a igualar el nivell de normalització lingüística de l’escola primària.

“Val d’Aran, polida e vera“, quants records de professió, quantes relacions humanes positives i inesborrables, quantes col·laboracions més enllà del corrent entre gent de l’administració, quants, perquè no dir-ho? esforços per assolir que l’aranès esdevingués llengua d’escola. La causa de la pàtria aranesa, però, bé s’ho valia.

Una experiència, per al qui subscriu, extraordinària que demanaria tot un llibre sencer per no deixar en l’oblit tantes i tantes situacions  dignes de recordar.

Un reconeixement final i, fins i tot convenient, sense la voluntat del govern de la Generalitat  i el treball incondicional dels mestres res no hagués estat possible.

Joaquim Arenas i Sampera , Pedagog i escriptor.

+++

Fotografia: Joa­quim Are­nas. Arxiu JAS ©.