Nou informe “Racisme i joventut a Catalunya. Una anàlisi qualitativa des de la perspectiva interseccional” que conclou que cal un canvi de paradigma per combatre el racisme estructural a Catalunya

L’informe “Racisme i joventut a Catalunya. Una anàlisi qualitativa des de la perspectiva interseccional” recull l’experiència d’una cinquantena de nois i noies representatius del col·lectiu de joves racialitzats, així com les estratègies que utilitzen per fer-hi front

L’estudi proposa mesures per lluitar-hi, com ara, assumir que el racisme no es limita a actituds individuals, més presència de persones racialitzades a les administracions –sobretot als llocs amb poder de decisió- i més formació antiracista

Avui (11/03/2026) s’ha fet públic l’estudi Racisme i joventut a Catalunya. Una anàlisi qualitativa des de la perspectiva interseccional, impulsat per l’Agència Catalana de la Joventut. L’estudi s’ha presentat en el marc de la jornada Joves, racialització i resistències: experiències de racisme a Catalunya, celebrada al Museu d’Història de Catalunya amb la presència de persones expertes en racisme per analitzar els principals reptes en relació amb la joventut. L’estudi s’ha elaborat a partir d’entrevistes i grups de discussió arreu de Catalunya amb 53 persones joves racialitzades d’entre 16 i 30 anys i sis persones expertes de l’Administració i d’entitats.

L’anàlisi dels resultats revela que el racisme a Catalunya és un fenomen estructural, que impregna totes les esferes de la vida de les persones afectades per aquesta problemàtica i que té importants conseqüències materials i emocionals per al jovent racialitzat no-blanc. Consegüentment, l’informe conclou que abordar el racisme de manera efectiva a Catalunya demanda un canvi de paradigma: passar de respostes reactives i centrades en la “gestió de la diversitat” a polítiques proactives, estructurals i interseccionals que garanteixin una ciutadania plena i digna per a tota la joventut.

La secretària de Cicles de Vida i Ciutadania del Departament de Drets Socials i Inclusió, Teresa Llorens, ha assenyalat que aquest estudi és una “eina fonamental per avançar cap a una Catalunya més justa i igualitària. Reconèixer el racisme com un problema estructural és el primer pas per combatre’l. I com a administració, tenim la responsabilitat i la voluntat de liderar aquest canvi: formant el nostre personal, donant veu i suport a la joventut racialitzada i construint institucions veritablement inclusives”. Per acabar fent-se seva la cita d’Angela Davis, “en una societat racista no n’hi ha prou amb no ser racista. Cal que siguem antiracistes”.

L’anàlisi se centra en tres grans eixos: àmbits i impactes del racisme, estratègies juvenils per afrontar-ho i reptes a abordar per part de les administracions públiques.

Pel que fa als àmbits del racisme, els relats recollits evidencien que el racisme es manifesta en formes persistents de segregació escolar, en orientacions acadèmiques esbiaixades, en la discriminació en l’accés a l’ocupació i a l’habitatge, en el tracte desigual dins dels serveis sanitaris o en pràctiques sistemàtiques de perfilació racial per part de les forces de seguretat. Les persones entrevistades perceben que els drets formals no es tradueixen en una igualtat d’oportunitats real. Aquestes situacions els generen ràbia, frustració, por i esgotament, que alimenten un estrès racial crònic i incideixen directament en l’autoestima i la salut mental de les noies i els nois racialitzats. A més a més, es constata una fractura profunda en l’experiència de la ciutadania i en el sentiment de pertinença.

Per fer front a aquestes situacions, el jovent racialitzat desenvolupa estratègies com les següents:

-Camuflatge identitari o gestió de l’aparença per navegar en entorns hostils, tot i l’alt cost emocional que suposen.

-Refugis emocionals. La cerca de suport en xarxes familiars i comunitàries i, sobretot, la creació d’espais propis i segurs.

-Acció, confrontació i denúncia. Amb l’edat i la presa de consciència, s’observa una evolució cap a estratègies més confrontatives: l’establiment de límits, la visibilització del racisme a les xarxes o la reivindicació activa de drets. La denúncia formal, però, es configura com una estratègia minoritària i d’últim recurs per la dificultat probatòria, la manca de confiança en l’eficàcia del sistema, la por a represàlies, la revictimització durant el procés i el desgast emocional.

Finalment, l’estudi planteja una sèrie d’implicacions i recomanacions per a l’acció política i social, sorgides de les evidències detectades i de la veu de les mateixes persones joves que han participat en la recerca:

-Assumir la naturalesa sistèmica del racisme. Sovint des del marc institucional sorgeixen narratives reduccionistes que atribueixen el racisme a conductes individuals aïllades. Per contra, és important fer un reconeixement explícit del caràcter estructural, institucional i històric del racisme per al disseny i el desenvolupament de polítiques públiques eficaces.

-Fer una reconfiguració antiracista de les institucions. S’evidencia la necessitat de transformar les pròpies estructures institucionals. Aquesta transformació opera en una doble dimensió. En primer lloc, es reivindica més representativitat de persones racialitzades en tots els nivells de l’Administració pública, especialment en espais de decisió. En segon lloc, caldria promoure programes de formació antiracista exhaustius i continuats per al personal públic.

-Rendir comptes. Establir mecanismes de denúncia accessibles, segurs i eficaços, així com òrgans de control extern i independents.

-Abordar les diferents desigualtats que produeixen discriminacions específiques (gènere,religió, situació administrativa, orientació sexual)

-Enfortir les comunitats i la capacitat d’intervenció. Donar suport a les estructures comunitàries i els espais autoorganitzats que els i les joves creen com a espais de resistència i resiliència.

El text de l’Estudi … clicar aquí