EDITORIAL: Que està passant al Departament d’Educació i FP del Govern Illa? / La ingenuïtat dels sindicats
No hi pot haver cap “ciutadà llegit” i encara menys cap directiu de la comunitat educativa, del nivell que sigui, que no vegi que l’ensenyament a Catalunya està en una crisi profunda.
Crisi de model pedagògic, crisi amb la llengua catalana, crisi dels valors, crisi dels drets professionals dels mestres i professors, crisi de la governança als centres, crisi de la governança de les autoritats autonòmiques i estatals educatives, i crisi de la confiança de les famílies respecte l’escola.
Encara trobem algun directiu irresponsable que segueix dient: “Que no n’hi ha per tant”.
Sí ni tant sols ens posem d’acord en la gravetat del problema, difícil serà aplicar un tractament.
Estem a anys llum, on sobretot pedagogues socialistes, renovaven i construïen el futur de l’ensenyament públic de casa nostra. Avui uns nefastos professionals ocupen les cadires de la governança i es dediquen diàriament a minar la credibilitat de relacions entre els diferents estaments de la comunitat educativa.
Es creuen que estabilitzen, però no negocien amb bona fe, sinó amb jugades polítiques típiques de gent amb el carnet partidista a la boca, que els acaba portant a pràctiques autoritàries, que sembla que donen resultats immediats, però que minen el que hauria de ser el nostre model educatiu compartit: català, democràtic i plural.
Que el Govern Illa torpedini l’acció sindical escolar és d’una irresponsabilitat brutal. Maltractar mestres i professors, a part d’injust, és una mala inversió.
I si parlem del Govern Illa i no del Departament i Consellera del sector, és que ja no compten per a res de veritat, el que compta és una estratègia global de partit.
Però també cada dia més, els sindicats escolars són uns ingenus i a més, uns incordis per a les famílies.
Només CCOO i UGT, la crossa sindical del President Illa i del President espanyol Sánchez, han entès que això no va de 100 o 200 euros, amunt i avall, sinó que va de política. I com a subordinats, aquests sindicats han trencat la unitat sindical i fora de la Mesa Sectorial han pactat un acord politic a la baixa amb el Govern de Catalunya.
És legítim o no aquest pacte? Doncs si et carregues la via de la Mesa Sectorial, de les eleccions sindicals i tota la reglamentació i agafes la via de la jungla política discrecional, doncs és “legítim”. Això és el que diu la consellera Niubó que el pacte és legítim, perquè diu que han pactat amb la majoria sindical (sic).
Queda clar que la consellera tampoc sap de números com els nostres estudiants, perquè com a resultat de les últimes eleccions sindicals de l’any 2023 la composició de la Mesa Sectorial és de 7 membres pel sindicat USTEC-STEs (IAC), 3 per CCOO, 2 per La Intersindical, 2 per Professors de Secundària (aspepc·sps) i 1 per UGT. Són 11 membres que no signaren l’acord i 4 membres que sí. Honorable consellera torni a mirar les dades i deixi de fer el ridícul.
El Departament utilitza tots els mecanismes per mantenir el seu “acord estrella” i s’ha inventat un “Butlletí” que envia a les famílies explicant les bondats del pacte. Els sindicats menystinguts ràpidament diuen que és propaganda. I no hi ha dubte que tota la comunicació institucional i corporativa és propaganda, ningú trobarà mai un comunicat negatiu sobre les seves activitats. Però en aquest cas, no juguen net i fan un pamflet que tenen la barra de titular-lo “El Butlletí de la Comunitat Educativa”.
No consellera, serà el butlletí del seu Departament no de la Comunitat, llevat que a partir d’ara, qualsevol implicat a la comunitat educativa, com els sindicats, hi puguin escriure lliurament. Però el més greu d’aquest primer número, ha estat utilitzar l’adreça de les famílies per fer l’enviament, sense que ningú l’hagi demanat. El veritable poder és tenir les adreces i utilitzar-les com han fet, sense la mínima contenció democràtica. (L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades hauria d’intervenir d’ofici, davant aquest greu abús).
I així podríem anar explicant com el Govern ha menystingut als sindicats de la majoria. Majoria que mancomunadament estant preguntant als seus afiliats per la continuïtat de la lluita i el model de vaga.
Tot molt interesant i democràtic, però parteixen d’una premissa falsa, que el Govern Illa negociarà.
Aquest Govern autonòmic, com qualsevol govern del món, només a traves de la pressió de les vagues negocia, si realment li fa mal cara l’opinió publica i a més el desestabilitza. A Catalunya les vagues sectorials sempre perden, perquè el govern de torn, ara del PSC, no se sent qüestionat, ni tant sols amenaçat de caure.
La ingenuïtat dels sindicats majoritaris és entendridor: no és un model de vaga el més important, és saber a qui vols ”pressionar i perjudicar”, perquè t’escoltin. Com que en realitat cap sindicat vol que caigui el Govern Illa, per allò de que vindran “els nacionalismes i l’extrema dreta”, el govern va tranquil.
El govern i el President Illa no els fa por els sindicats mobilitzats, el govern potser negociaran les engrunes, però res més. (L’exemple contrastat d’aquesta conducta del govern, és com menystenen les actuals mobilitzacions del metges a Catalunya).
Fins i tot negociar uns sous és una qüestió política i mentre la mobilització dels sindicats no prengui un dimensió política, l’únic que s’aconseguirà és que emprenyeu les famílies, tips de vagues, manifestacions i dolguts per haver deixat de rebre els comentaris del treball acadèmic de la canalla i d’haver eliminat les colònies d’estiu. Les famílies cal integrar-les a les lluites sindicals, obrin el focus reivindicatiu.
Costa entendre per on van els sindicats: Per exemple, estem amb una crisi total de l’ensenyament i els sindicats no han estat capaços de “plantar-se” en els actes institucionals i internacionals del President Sánchez a Barcelona d’aquest cap de setmana. Llavors?
+++
Fotografia: La manifestació dels docents a Manresa, el tercer dia de la setmana de mobilitzacions descentralitzades. (18/març/2026). ACN ©.
