Ha mort l’escriptor Josep Vallverdú, una vida de compromís amb la llengua catalana, el País i la creació literària

Ha mort a 103 anys l’escriptor Josep Vallverdú, considerat un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània, amb una trajectòria excepcional marcada pel compromís amb la llengua, el País i la creació literària.

La seva obra, que abasta més de tres-cents títols entre novel·la, literatura infantil i juvenil, assaig, memòries, traduccions, poesia i teatre, ha contribuït decisivament a formar generacions de lectors i a enriquir el patrimoni cultural català.

D’una manera especial Vallverdú va convertir la literatura infantil i juvenil en català en un referent de qualitat i projecció, amb obres que han esdevingut clàssics del nostre sistema literari. Destaca especialment Rovelló, premi Folch i Torres 1968 i publicada el 1969. una de les novel·les més emblemàtiques i Intergeneracionals de la literatura infantil catalana, traduïda a diverses llengües i adaptada també a la televisió.

Xarxa Vives d’Universitats

Josep Vallverdú va rebre quasi tots els grans guardons possibles d’aconseguir als Països Catalans. Ara i aquí LO CAMPUS DIARI volem recordar el LAUDATIO que va escriure i llegir Miquel Pueyo el dia que Xarxa Vives d’Universitats atorgava a Josep Vallverdú la Medalla d’Honor 2024. Fou un acte a la Universitat Politècnica de Catalunya el 10 de juliol de 2024.

LAUDATIO

Josep Vallverdú i Aixalà:  MEDALLA D’HONOR 2024 Premis de la Xarxa Vives d’Universitats. Universitat Politècnica de Catalunya el 10 de juliol de 2024.

LAUDATIO Miquel Pueyo París, doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de Lleida

La Medalla d’Honor és la màxima distinció que atorguen conjuntament les 22 universitats de la Xarxa Vives en reconeixement a la trajectòria professional, el compromís amb la ciència, la cultura i la societat. En el moment de recollir-la, avui, podem alegrar-nos del fet que Josep Vallverdú no només ha superat la centúria en un bon estat físic i mental, sinó que ha viscut sempre amb gran intensitat.

Ara bé, com ell mateix ha dit manta vegades, totes les vides són un guió fantàstic, no n’hi ha cap d’excessivament breu o senzilla, ni mancada de sentit, i així ho ha plasmat en els personatges de la seua obra infantil i juvenil. L’amistat (entre un colom i un llangardaix, a Saberut i Cua-verd, o entre dues persones diferents, a Marta i Miquel), l’amor (a L’home de gregal), el valor i la capacitat de superació (a L’alcalde Ferrovell), la no violència (a L’home dels gats) són alguns dels valors universals, permanents i transculturals que habiten en l’obra de Vallverdú.

En el nostre benvolgut Josep Vallverdú, la longevitat, sumada a la diversitat i la magnitud de la seua obra, ens permeten afirmar que el seu catalanisme republicà basteix un pont entre la Segona República i la Catalunya del segle XXI, que aspira encara a la sobirania plena. Jo crec que no hi ha ningú viu a Catalunya que ho pugui simbolitzar millor i que hagi escrit tant i d’una manera tan interessant sobre aquest dilatat període històric.

Vallverdú recorda l’anècdota de quan era professor de secundària i explicava als alumnes que, de vegades, a la nit es llevava per consultar el diccionari si dubtava amb la traducció d’una paraula. Aquesta anècdota fa paleses dues de les seues dedicacions: l’educació i la traducció.

La docència va ser la seua tasca professional principal al llarg de la vida; també es va dedicar a la traducció des del començament dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, quant la feina d’escriure ja li absorbia tot el temps de què disposava.

Josep Vallverdú, que es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona —on va esdevenir un excepcional col·laborador del doctor Jordi Rubió— hauria pogut ser un brillant catedràtic universitari, si la universitat dels anys quaranta no hagués estat un clos reservat als vencedors i si les ofertes per col·laborar-hi com a ajudant haguessin estat, en paraules seues, quelcom més que “caricatures de dignitat”. Cal recordar que, a més de la seua tasca docent en l’educació obligatòria, Vallverdú va ser un dels primers professors de les delegacions que la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona van instaurar a Lleida, a principis dels 70, abans de la refundació, el 1991, de la Universitat de Lleida.

“Em semblava que la terra no hauria estat habitable sense ningú per admirar”, va escriure Simone de Beauvoir, i és aquest el sentiment que Josep Vallverdú m’ha inspirat des del mateix moment que en vaig fer la coneixença –i que ha inspirat milers d’alumnes, lectors i contemporanis seus– de la mateixa manera que la seua obra, la seua conversa, les seues intervencions com a orador i la seua actitud pública han estat un mestratge essencial i primerenc, rigorós, insensible a les vel·leïtats de la moda i als beneficis de l’acomodació. Una mena molt específica de mestratge, en definitiva, que en l’actualitat resulta francament inusual i que es basa, com deia Ciceró, en el fet que la virtut és la raó perfeccionada.

El clima universitari actual afavoreix un desplaçament del focus de la investigació cap a imperatius institucionals, col·loca la docència en un lloc secundari dins les seues prioritats i limita el tipus d’activitats acadèmiques reconegudes i promogudes.

Progressivament i en tot el món, les universitats es decanten cap a la formació de treballadors orientats al rendiment. Cada cop són més els alumnes que es consideren clients i reclamen una transmissió ràpida i simple de coneixements com a tràmit per obtenir un títol. Tanmateix, ni que sigui en els marges del sistema, resisteix una activitat educativa –i no només formativa– i unavocació de tutoria i mentoria, malgrat les limitacions de temps i llibertat.

Per acabar, voldria recordar que tots tenim –dins i fora de la cleda acadèmica— raons per a l’esperança. Estem obligats a mantenir-la, encara que només sigui perquè la desesperança és moralment incorrecta i perquè treballem pel bé i per la bondat, i molts ho fan (ho fem) perquè recollim el llegat de Josep Vallverdú

i continuarem escrivint, ensenyant i actuant com ho ha fet Josep Vallverdú, a cavall de dos segles.

Gràcies, Josep.

Miquel Pueyo París, Doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de Lleida.

+++

Fotografia: Josep Vallverdú durant l’acte de cloenda del centenari del seu naixement [Foto: Alba Mor / ACN ©]